Les avantguardes

(Coberta: Rafael Barradas. Pròleg: Jaume Sobrequés i Callicó. EDITORIAL: Base, Barcelona, 2008)

LES AVANTGUARDES ENTRE LA UTOPIA I EL CAOS  

  FERRAN AISA

Les avantguardes van ser quelcom més que determinades tendències artístiques o escoles literàries innovadores. Les avantguardes eren la primera fila d’una moderna concepció “bèl·lica”, en sentit figurat, que lluitava contra l’academicisme, els prejudicis estètics, les normes establertes i la moral cristiana. Aquesta avançada era una força de combat de primera línia en el camp de l’art, la literatura i la vida. El cosmopolitisme dels mitjans artístics fou el resultat de les noves facilitats d’intercanvi que oferien els nous mitjans de comunicació i les tècniques d’informació més modernes. Les idees associatives i col·lectives van significar un pas important en el reagrupament d’esforços artístics i culturals. Això va comportar la desaparició relativa de la submissió del artistes al poder, que provocà una nova orientació encaminada no a decorar la vida sinó a canviar-la. Aquesta tal vegada és la faceta més original de l’època.

Les avantguardes, el surrealisme i la cultura revolucionària se’ns mostren avui plenes de contradiccions, entre els anhels de novetat que representaven vers el futur i la nostàlgia d’un temps on encara era possible creure en l’emancipació humana. No hi ha cap dubte que la pèrdua dels valors de referència i la sensació de confusió han provocat en bona mida l’esperit crepuscular i gairebé apocalíptic dels nostres dies. Entre la utopia i el caos vers l’abisme.... Els artistes avantguardistes que, en un principi, es dedicaven a épater le bourgeois passaren poc després a prendre part activa en la vida, compaginant els principis artístiques amb els  revolucionaris. La posició política i ètica personal de cadascú determinarà la presa de consciència històrica dels moviments avantguardistes, que són fills dels anhels utòpics i revolucionaris dels segles XIX i XX. Les lluites internes entre els avantguardistes arrossegarà a tot el moviment al decadentisme i a l’abisme. Les polèmiques i enfrontaments dialèctics dins del camp marxista dels principals inductors tant del surrealisme francès: Breton, Aragon, Bataille, Éluard, com de l’avantguarda alemanya: Bertolt Brecht, Georges Lukácks, etc., seran el punt més determinant d’aquesta crisi. Més enllà d’aquesta batalla de conceptes hi ha la interpretació de l’art i la natura que podem esbossar en una mirada per cercar els punts de similitud per damunt de les diverses terminologies estètiques. Com escriu Giménez Frontín: <<Porque el naturalismo burgués alzará la bandera del “clasicismo” y acusará de “decadentismo” a las vanguardias y de situarse en un terreno de agitación no propiamente literario a la literatura crítica realista. Por su parte, la estética marxista evitará cuidadosamente autodeterminarse “naturalista” prefiriendo definirse como “objetivista” y acusando de alienación subjetivista al naturalismo burgés y a los vanguardismos. Pero existe toda una corriente que también se reclama “objetiva”, pero que mantiene que la verdadera realidad no puede ser captada a través de la lente naturalista, es decir, que el auténtico realismo pasa por los espejos deformantes de los lenguajes artísticos. Lógicamente esta corriente, acusará al realismo socialista de “naturalista” y se alineará junto a los formalismos de vanguardia.>> (1) El món de les avantguardes que, seguint el paràmetres de Marx i Rimbaud, pretenia canviar la vida i transformar la societat ha desaparegut.

El part de guerra afirma que han estat vençuts els somnis revolucionaris, tant artístics com socials. Ara desterrades les utopies i les quimeres, esquinçades les banderes de llibertat i abandonades les ideologies tot sembla predestinat al buit. Davant d’aquesta derrota del somni davant el realisme només cal parlar dels guanyadors, que no són altres que els que ajuden a apuntalar la cultura dominant del sistema capitalista, els quals des de posicions posmodernistes s’han dedicat a gestionar la “cultura-espectacle”: <<L’espectacle –diu Guy Debord- és l’hereu de tota la debilitat del projecte filosòfic occidental.>> (2) 

El realisme contra l’avantguardisme és la victòria de la vigília davant del somni però com diu Debord: <<A mida que la necessitat resulta socialment somniada, el somni es fa necessari. L’espectacle és el malson de la societat moderna encadenada, que finalment no expressa més que el seu desig de dormir. L’espectacle és el vigilant del somni.>>

L’avantguarda era la pura lògica de la revolució col·lectiva, el posmodernisme és l’exaltació de la revolució individual, però no stirniana, sinó en el seu factor més egoista. O tal vegada com ho descriu el sociòleg Gilles Lipovetsky: <<Agotamiento de la vanguardia; ello no significa que el arte haya muerto, que los artistas hayan perdido la imaginación, ni que las obras más interesantes se han desplazado, ya no buscan la invención de lenguajes en ruptura, son más bien “subjetivas”, artesanales u obsesivas y abandonan la búsqueda pura de lo nuevo. Como los discursos revolucionarios duros o el terrorismo político, la vanguardia gira en el vacío...>> (3) 

Malgrat la crisi cultural i de valors del capitalisme, aquest sistema s’ha imposat per damunt dels altres, creant una societat marcada pel culte al diner i la falsa moral del “benestar social”. L’ésser humà ha entrat a l’era del buit amb la caiguda dels valors ètics i de la moral tant racional com religiosa. Kropotkin parlant de la ciència o filosofia positivista d’Aguste Comte, un filòsof que va tenir el vist-i-plau dels surrealistes, escrigué: <<Al mateix temps aspirà a emancipar l’home de les cadenes del terror religiós davant la naturalesa i les seves forces i va voler trobar les bases de la vida de la personalitat lliure dins de la societat basada en el contracte lliurement acceptat. Tot el que els enciclopedistes pogueren  preveure vagament en la ciència en la filosofia, tot el que per els homes més eminents de la Revolució francesa va constituir un ideal, el que ja havien assenyalat els més grans esperits de fins del segles XVIII i del XIX, tot això Comte va tractar de reunir-ho, sistemàticament i confirmar-ho mitjançant la seva Filosofia positiva, per a què  d’ella poguessin elaborar-se noves ciències, un art nou, una nova concepció del món i una Ètica nova.>> (4) 

Les avantguardes, com l’avançada de la modernitat, han tornat a donar pas a un nou posmodernisme; l’art ja no pretén interpretar el món ni subvertir-lo, sinó tan sols decorar les parets de les cases dels rics executius de les multinacionals i els palaus dels postmoderns directors “culturals” de la indústria de l’espectacle del establihsment. 

Les avantguardes i la cultura popular revolucionària van ser protagonistes d’una part important del segle XX, vivint primer l’assalt del palau d’hivern i, més tard, les barricades de Barcelona de 1936, com punt de sortida d’unes revolucions que havien d’haver transformat el món i canviat la vida dels homes. Els avantguardistes de l’art i la revolució d’entreguerres, van creure que era possible fer realitat el món dels somnis. I a aquesta tasca, amb totes les seves contradiccions, es van lliurar com si fossin soldats d’un exèrcit espiritual. Jacques Dugast, seguint aquest mateix context, ho esgrimeix: <<Els índex de malestar en la cultura, que hem analitzat, reflectien tal vegada l’anhel de conjurar els perills que l’acceleració del temps feia córrer a la civilització europea i, a la vegada, el pressentiment de les catàstrofes futures.>> 5  

Vivim temps d’incertesa i per tant cal utilitzar la memòria històrica per animar la nostra decaiguda autoestima. Cal tenir present que la crisi global de la societat moderna és sobretot cultural, ètic i espiritual. La falta d’idees i d’imaginació ens ha portat a un cul de sac, per tant, tal vegada caldria refer el ponts volatilitzats del progrés humanista i, davant dels difícils reptes del present, fer un nou plantejament moral pel segle XXI. Aleshores, em pregunto, cal iniciar ara un nou regeneracionisme? Difícil resposta...

Les avantguardes, el surrealisme, la cultura popular i la revolució, en el món actual, han estat marginades a l’habitació dels mals endreços. La utopia ha estat desterrada i en el seu lloc regna el buit. La cultura dominant no permet que hagi altra lectura del món que no sigui la seva, d’aquí la falsa disjuntiva de la diversitat de cultures, quan actualment, només n’hi ha una i és la que emet i perpetua el sistema capitalista arreu del món. 

Les avantguardes, el surrealisme i la cultura revolucionària van fer tot el possible per posar en evidència el caos del món. Albert Camus, sempre a l’avantguarda del pensament del nostre temps, en el seu anàlisi del surrealisme i de la revolució, afirmava: <<El superrealisme, justament, el terme d’aquest gran moviment de rebel·lió no és significatiu sinó perquè ha tractat de continuar a l’únic Rimbaud que mereix tendresa. (...) Rebel·lió absoluta, insubordinació total, sabotatge en regla, humor i culte a l’absurd, el superrealisme, en la seva intenció primera, es defineix com el procés de tot, que es reprèn constantment. El rebuig de totes les determinacions es clar, precís, provocador. “Som especialistes de la revolució”. El superrealisme, que segons Aragon és una màquina per fer trontollar l’esperit, es va forjar primerament en el moviment “dada”, els quals origen romàntics i dandistes són cultivats doncs per si mateix. (...) Aquest nihilistes de saló corrien, evidentment, el perill de proveir-se com criats de les ortodòxies més estrictes. Però hi ha en el superrealisme alguna cosa més que aquest no-conformisme d’aparell: l’herència de Rimbaud, precisament, que Breton resumeix així: ¿Haurem d’abandonar tota esperança?>> (6)

 1)      J. L. Giménez Frontín, Movimientos literarios de vanguardia, op. cit., p. 58

2)      Guy Debord, La sociedad del espectáuclo, Castellote, Madrid, 1976, p. 11.

3)      Gilles Lipovetsky, La era del vacío, op. cit., p. 120.

4)      P. Kropotkin, La moral anarquista, Júcar, Madrid, 1977, p. 205.

5)      Jacques Dugast, La vida cultura d’Europa entre los siglos XIX i XX, Paidós, Barcelona, 2003, pp.221-222.

6)      Albert Camus, El hombre rebelde, op. cit, p. 191.

(Ferran Aisa-Pàmpols, (article inèdit)