Barcelona / La Rambla

BARCELONA: LA RAMBLA
 

FERRAN AISA



Època romana

(Imatge de les Torres de Canaletes al capdamunt de la Rambla. Segle XV)

A l’època dels romans la Rambla era tan sols un arenal de sorra gruixuda i coberta a la seva desembocadura de còdols. La riera fou anomenada també amb els noms de Cagadell i de Codolell, però el seu nom actual bé de la paraula àrab ramla, que vol dir sorral, torrent o riera. La Rambla recollia les aigües de les rieres d’en Malla, d’en Prim, del Pi i del Torrent dels Ases. Durant el temps de les grans tempestes l’aigua baixava amb força per la riera arrossegant cap el mar tot el que trobava al seu pas. L’antic areny fou durant molts segles tan sols un lloc feréstec creuat pels camins que sortien pels portals de la muralla cap a Montjuïc, Sarrià, Espanya... 
 

Muralla medieval

Jaume I va fer construir la Segona Muralla de Barcelona que deixava la Rambla fora de la seva protecció, convertint-la en un espai al marge de la ciutat. Durant l’edat mitjana la Rambla era l’abocador de Barcelona, allà anava a parar tot allò que no hi volien dins de les muralles. Pere III va ordenar construir el tercer cercle de muralles que envoltava Barcelona des de Canaletes per migjorn fins a les Drassanes. Els habitants de Barcelona van quedar dividits de dalt a baix per la Rambla i pel pany de muralla interior que la seguia en tot el seu curs. La Barcelona de l’esquerra de la Rambla seria coneguda com la Ribera (que acollia les viles noves) i la de la dreta com el Raval (aleshores només horts, tavernes i convents).
A l’edat mitjana la Rambla va esdevenir l’eix principal de la nova Barcelona emmurallada, on s’establiren les ordes religioses. A la part baixa de la Rambla aparegueren tavernes on es bevia vi a preu més barat que a l’interior de la ciutat; també era freqüentat pels jugadors de cartes i de daus. Una altra tema habitual de La Rambla eren les rifes clandestines... Al capdamunt de la Rambla, sota les torres de Canaletes, era el lloc habitual de la practica del joc de les bitlles i del popular joc  de trinquet. Allà mateix hi havia una font que es va fer molt popular entre els barcelonins, doncs afirmaven que era la millor aigua de la ciutat.

La prostitució

Al voltant de les tàpies dels horts propers a la Rambla va aparèixer la prostitució que, al segle XIV, fou reglamentada. Els bordells que havia dins de la ciutat foren obligats a situar-se a no menys de vint-i-cinc metres de les portes de la muralla de la Rambla. Els bordells, doncs, van abandonar l’interior de la Segona Muralla i es van establir al Raval. El primer d’ells era situat a l’actual carrer de les Moreres, darrere del convent de Sant Josep i el segon a l’actual carrer Ramelleres darrere del convent de Bonsuccés. La legislació permetia la prostitució a partir dels 12 anys, les dones havien de portar un vestit blanc amb un cinturó blau, i no podien menjar ni beure fora del bordell. Els 14 diners que costava un servei sexual es dividia en tres parts, una pel bordell, l’altra per la hisenda de la Confederació Catalano-Aragonesa i l’altre per la dona que exercia la prostitució. Els dies considerats sants per l’Església estava prohibit exercir la prostitució i les dones eren tancades als convents de les Egipciaques i de les Penedides. La prostitució va viure moments de reconeixement, al costat d’altres temps de persecució, de vegades era considerada per la hipòcrita moral establerta com un mal necessari…
 

El gran passeig de Barcelona

La Rambla va passar, doncs, per diverses metamorfosis, des de la primitiva riera, a la muralla militar; i de centre de convents religiosos a passeig ciutadà a partir del segle XVIII. Conforme la Rambla era urbanitzada l’ambient “clandestí”, les forques on penjaven els malfactors, l’escorxador i les feines més “innobles” es va anar traslladant cap el Raval. La Rambla es va convertir, a finals d'aquest segle, en el gran passeig per excel·lència tant dels barcelonins com dels forasters que la visitaven. Al capdavall de la Rambla, al costat del convent de Santa Mònica, s'ibsta·là el primer ball estable de la ciutat, anomenat "Almacén de Baile", el seu propietari era Antoni Nadal, promotor dels balls de la Patacada.
Durant el segle XIX, els dos grans teatres, el de la Santa Creu o Principal i el Liceu, eren molt freqüentats pels barcelonins, que competien alhora de programar funcions, vetllades musicals i òperes. La pugna entre "cruzados y liceistas" va posar un punt alegre a la Rambla del nou-cents. Els dies de Carnaval es feien grans festes i balls de màscares. El dramaturg Leandro Fernández Moratín descriu el Carnastoltes de 1821 a la Rambla barcelonina:

<<Sin embargo en las tres tardes últimas ha habido gran concurso en la Rambla, paseo que atraviesa toda la ciudad. La gente va por medio, y a los dos lados carruajes. Había más de doscientos entre calesinas, berlinas, coches, tartanas, galeras, carros, birloches, etc., llenos de gente de pueblos que van gritando sin cesar y haciendo burla de todos, al paso que todos hacen burla de ellos. (...) Mucha gente a pie, currucatos, petimetres (los frailes quietos en casa), disfraces redículos, caras espantosas, teñidas con ladrillo, azafrán, yeso, cisco y hollín de caldera, instrumentos rústicos y desapacibles; gritos y gestos y trágalas por todas partes. Ni un empujón, ni un araño, ni una disputa, ni un borracho; todo ha sido paz y alegría.>>
 
Les quatre Rambles

Robert Robert, al periòdic Un tros de paper, parla de les quatre Rambles: la dels capellans, la de les Flors, la del Mig i la de Santa Mònica. La primera, que anava des de Canaletes a Betlem, es distingia per la presència continua de les sotanes negres. La segona, entre la Virreina i la Boqueria, era la més elegant de Barcelona, parades de flors i d’ocells al passeig, i botigues a cadascuna de les aceres. La tercera, que transcorria entre el Liceu i el Teatre Principal o de la Santa Creu, era el centre del món cultural barceloní, del sarau permanent i de la rauxa barcelonina. La quarta Rambla era la dels soldats, les minyones, els portuaris, els carreters... Robert Robert, ho manifesta:

<<Lo caràcter especial de cada una de les quatre Rambles o part de la Rambla fa molt temps que dura i durarà mentres aquella gran via sigui lo centro de Barcelona, lo centro únic lo mateix que viuen en l’incipient Ensanxe, que pels que des de que nasqueren han habitat en lo Padró o en lo Pla de Palàcio. Sempre la Rambla, com tot lo d’Espanya, comença per eclesiàstic i acaba amb soldats.>>

(Ferran Aisa-Pàmpols, Barcelona, juny de 2012)