Manuel Muñoz Díez / Regidor CNT Ajuntament Barcelona /Ferran Aisa

La Barana del Vent


Manuel Muñoz Díez, del Sindicat Únic de la Construcció a Conseller-Regidor de l’Ajuntament de Barcelona

(Coberta del llibre de Manuel Muñoz Díez, Marianet. Semblanza de un hombre)

Ferran Aisa



Manuel Muñoz Díez (San Cristobal Cuéllar-Segovia, 1896-Mèxic D. F. ?). Era paleta d’ofici, i hi havia arribat a Barcelona l’any 1931, poc després de proclamar-se la Segona República. S’afilià a la CNT en un moment de gran convulsió social. Muñoz fou detingut el primer de maig d'aquell mateix any i empresonat amb altres noranta companys al vaixell “Antonio López”, que era ancorat al port de Barcelona, entre els detinguts hi havia Marià R. Vázquez “Marianet”, el futur Secretari General de la CNT de 1936.
Muñoz a la sortida de la presó fou elegit president del Sindicat Únic de la Construcció, entre les seves iniciatives destaca la creació d’una escola nocturna al local social del carrer Mercaders. Muñoz Díez es va guanyar, entre els militants de construcció, el sobrenom de “Mestre”, ell mateix, a la biografia que va escriure de Marianet, afirmava que la joventut barcelonina acudia als centres culturals i als sindicats amb un gran anhel d’aprendre, d’adquirir  cultura i de formar-se de cara a estar preparats per a ésser els gestors de la nova societat.  
Muñoz Díez va viure activament la vaga de la construcció en plena República, i novament fou empresonat, aquesta vegada a la Model, amb Marianet. Muñoz, ho explica: <<La quinta galería -que esta vez también compartimos juntos maestro y alumno- estaba casi vacía. Durante cuatro meses habían pasado por allí muchas decenas de confederales y anarquistas bajo la misma acusación que pesaba sobre nosotros, pero ya sólamente quedábamos cuatro en la cárcel con la denominación de “gubernativos”>>. 
La resta d’anys republicans fins el 19 de juliol de 1936 van continuar amb la mateixa tònica de lluita anarcosindicalista i de repressió governativa. El triomf de les forces populars contra els militars revoltats va trasbalsar la vida política, social i cultural del país. A partir d’aleshores les coses van canviar, Marianet va passar a ésser secretari del C. R. i poc després del C. N., mentre que Muñoz Díez, l'octubre ed 1936, passava a exercir el càrrec de conseller-regidor d’Urbanització i Obres Públiques de l’Ajuntament de Barcelona en representació de la CNT. 
La reestructuració municipal es va fer seguint els decrets de la Generalitat de Catalunya, en què per primera vegada es disposava l’entrada als consistoris catalans de les organitzacions sindicals. 
La CNT va aportat nou consellers a l’Ajuntament de Barcelona, tres dels quals (Vicenç Pérez “Combina”, Jaume Aragó i Manuel Muñoz Díez) formaven part del Comitè Permanent Municipal, que presidiren els alcaldes republicans Carles Pi i Sunyer i Hilari Salvador, respectivament.
Muñoz Díez va realitzar una gran tasca al front de la seva conselleria-regidoria, que fou efectiva entre l’octubre del 1936 i el gener del 1939. Al llarg d'aquests anys de guerra va construir noves escoles pel CENU, va fer reparar vells edificis per adaptar-los com a residència per ancians o per a ús de refugiats i va edificar policlíniques a les barriades. 
Muñoz Díez va destacar també com el gran promotor dels refugis antiaeris i va fomentar la creació de les Juntes de Defensa Passiva. Fou president de la Junta Local de Defensa Passiva de Barcelona i delegat de l’Ajuntament de Barcelona a la Junta de Defensa Passiva de Catalunya. Des de la seva conselleria-regidoria va atorgar els treballs públics a les Associacions Col·lectives de Construcció (CNT-UGT). 
Muñoz Díez va restar a Barcelona fins el 26 de gener de 1939, aleshores, es va exiliar a França, anant a raure als camps de concentració de Barcarès i Sant Cebrià. Posteriorment va embarcar en el vaixell Mexique cap a Amèrica. A Mèxic D. F., visqué el seu exili, on escrigué la biografia dedicada a “Marianet”. 
Ara l’Ajuntament de Barcelona ha previst recordar el nom de Manuel Muñoz Díez en un carrer de nova construcció a la barriada de Sant Andreu.


Ferran Aisa-Pàmpols (Solidaridad Obrera, núm. 338, 12 de juliol de 2009)