La Rambla, Guia Secreta / llibre exposició Virreina

(Coberta del llibre de l'exposició "Guia Secreta de La Rambla" a La Virreina, 2010)

LA TERTÚLIA DE CAFÈ A LA RAMBLA

 

FERRAN AISA


 
La Rambla esdevingué a finals del segle XVIII l’artèria més popular de Barcelona. La urbanització de l’antiga riera va permetre als barcelonins passejar, des de Canaletes fins a Santa Mònica, plàcidament sota la frondositat dels arbres. El passeig era freqüentat per la burgesia i per les classes populars. Robert Robert, director d’ Un tros de paper, diu que hi havia quatre rambles diferents: la dels capellans, la de les Flors, la del Mig i la de Santa Mònica. De Canaletes a les Drassanes canviava l’aspecte dels transeünts, a la dels capellans abundaven les sotanes negres; a la de les Flors les senyores i els senyors que vaguejaven lluint vestits elegants; a la del Mig els carreters, els pintors de paret, els estudiants i els bohemis n’eren els amos; i a la de Santa Mònica abundaven els soldats i les minyones. La Rambla era el cor de Barcelona, la vida ciutadana passava per ella: lluites patriòtiques, manifestacions populars, revoltes, enterraments espectaculars, processions, desfilades militars, atemptats, carnavals, etc., Lluís Almerich, afirma: <<És quan la Rambla adquireix la seva veritable personalitat. Qui reconeixeria en ella l’areny romà, la rambla àrab, la riera codolosa del Codolell?>>   
A la Rambla es van anar obrint els grans cafès de Barcelona, l’any 1750 s’inaugurava, al Pla de les Comèdies,el Cafè Caponata. Els barcelonins abans d’entrar al Teatre de la Santa Creu s’acostumaren a prendre cafè. Poc després entrava en funcionament un altre “Los Espejos” a Santa Mònica, que incorporava una taula de billar. El costum de prendre el cafè s’anà estenent primer  entre la gent benestant que baixava a la Rambla per contemplar els elegants aparadors de les botigues i a freqüentar els confortables i luxosos cafès. El cafè va irrompre definitivament el segle XIX obrint-se cafès, xocolateries i orxateries.
El cafè era el punt de reunió que permetia relacionar-se en un ambient distès. La socialització urbana va fer popular aquesta beguda considerada exòtica que provenia de països llunyans, Cuba, les Antilles, Orient. Fins aleshores havien predominat les tavernes magres de vi ranci i les “Botelleries”, on se servia vi, cervesa i xarops de licor. Els obrers van acostumar-se també a prendre cafè al matí en els carretons que se situaven al costat de les fonts públiques com la de Canaletes o a través de les anomenades “burres de la llet” que, molt aviat, van incorporar-lo. A Barcelona es va fer popular el cafè amb llet que venia l’empleat d’una vaqueria del carrer Robador que portava a les alforges d’una petita somera. D’aquesta manera van anar canviant el costum, abans d’anar a la feina, de prendre vi calent o aiguardent
El desenvolupament de les grans ciutats europees durant el segle XIX va propiciar la “cultura dels cafès”, que va ajudar a socialitzar les relacions dels ciutadans i va permetre l’aparició de tertúlies. Lluís Almerich, al seu llibre sobre els cafès barcelonins, explica que el cafè com lloc de tertúlia era molt popular a l’Orient, però que va haver de ser prohibit perquè s’havia convertit en centre de conspiracions. El cafè era el substitut del saló d’elit de les trobades culturals i artístiques dels burgesos il·lustrats. La cultura del cafè era un fet característic de l’evolució de la vida social, el qual es va convertir en el símbol d’una nova manera de viure a la ciutat. L’aparició dels cafès significà la democratització d’un espai lúdic obert a la vida pública de la gent del carrer: salons elegants, taules de marbre, miralls, cortinatges de vellut, divans, cadires de vímet, fonts d’aigua, etc., i grans terrasses a l’aire lliure. Tot plegat va significar una nova manera d’enfocar l’oci, així com de disposar de grans establiments al mig de la ciutat per fer petar la xerrada. En un tres i no res es van aparèixer els cafès a les grans ciutats d’Europa, alguns d’ells molt populars: Central (Viena), La Rotonde i Le Procope (París), Zum (Berlin), New York (Budapest), Continental (Praga), Lloyd’s i Royal (Londres), Isaac Israel (Amsterdam) i el Gran Cafè (Munic). A Barcelona també van irrompre amb inusitada força els cafès, la majoria d’ells situats a la Rambla i a la seva ària d’influència: Cafè Caponata, Cafè Condal, La Pajarera, Cafè Pelayo, Gran Cafè del Segle XIX, Cafè l’Amnistia, Cafè la Granota, Cafè de l’Orient, etc. Dos altres institucions barcelonines d’aquestes característiques les trobem situades als porxos de Xifré: el Cafè Cuyàs, conegut popularment com El Set Portes, i l’Orxateria del Tio Nel·lo. Josep Coroleu, a Memorias de un menestral de Barcelona, 1792-1854, comenta:

<<En 1850 ya era notable esta ciudad por el lujo de sus cafés, citándose entre los principales el de Las Siete Puertas, el de las Delicias, el Café Nuevo y el Gran Café. El sábado 26 de octubre abrióse al público en la calle Escudillers el Café Jardín que por su elegancia y espacioso local ha sido un digno competidor de tan renombrado establecimiento. Lo más atractivo de este café es el jardín al cual debe su nombre y en el cual se alzan una veinte glorietas y una hermosa cascada. La amenidad de este recinto es un gran motivo de atracción durante las ardorosas veladas de estío.>>

Els cafès literaris i artístics es van multiplicar arreu d’Europa, els quals seguien el model de Le Procope, al voltant de les seves taules de marbre es reunien escriptors, filòsofs,  poetes... Els habituals animadors de les tertúlies del cafè de París van ésser Le Fontaine, D’Alambert, Voltaire, Diderot i Rousseau; i a meitat del segle XIX il·lustres autors romàntics fomentaven la discussió de cafè Victor Hugo, Théophile Gautier, George Sand, Baudelaire...  A Barcelona també va arribar aquesta moda de les tertúlies, els primers llocs foren els salons de les societats artístiques i literàries, els casinos i els ateneus. La fundació de l’Ateneu Barcelonès, situat a l’edifici del Teatre Principal, va atraure al seus salons a la burgesia il•lustrada. Al Cafè de “las Delicias”, al costat del Teatre Principal, es va formar la primera tertúlia literària de la Renaixença que animaven el polifacètic Víctor Balaguer, el filòleg Salvador Estrada, el periodista Lluís Cuchet, l’escriptor mallorquí Guillem Forteza, l’historiador Antoni Bofarull, el dramaturg Francesc Camprodon i el poeta Joaquim Rubió i Ors. Els lletraferits discutien de literatura romàntica, sobretot de Victor Hugo i de Walter Scott. Els contertulians del Cafè de “las Delicias” van participar activament en la restauració dels Jocs Florals l’any 1859.
La tradició de la tertúlia política va tenir als cafès el seu principal escenari:  Francmaçons, jacobins, liberals, carlins, conservadors, militars de diverses tendències, internacionalistes, republicans, anarquistes i catalanistes trobaven als cafès el seu espai per conversar, organitzar i conspirar. Als anys vint del segle XIX van aparèixer diversos establiments d’aquest tipus com el Cafè de “los Amantes del Inmortal Lacy” (general condemnat a mort l’abril de 1817), al carrer Boqueria; el Cafè de “los Amantes de la Libertad”, al carrer Ferran; o el Cafè de “la Guardia” a la Rambla. Paco Villar, a la seva monumental obra sobre els cafès de Barcelona, afirma que els més destacats van ser el Cafè de “la Fuente” i el Cafè del “Rincón”, el primer era situat al costat de l’Hotel Quatre Nacions i el segon a la Rambla del Mig. Al Cafè de “la Fuente” s’havia establert la societat patriòtica “Barcinonensi de Buenos Amigos” i fou el centre de reunió de la junta liberal formada pel general Pedro Villacampa. Al Cafè del “Rincón” s’instal·là una societat patriòtica lliure formada per Oficials de la Milícia Voluntària de Barcelona.
El Café Condal de l’Hotel Orient era el centre de reunió de redactors i col·laboradors de La Fraternidad, periòdic dedicat a propagar els anhels utòpics i les idees socialistes de Cabet i Saint-Simon. Narcis Monturiol, director del diari, era l’ànima de la tertúlia que realitzaven els icarians i santsimonians barcelonins: Pere i Ignasi Montaldo, Joan Rovira, Francesc Suñer i Capdevila, Pau Alsina, Francisco J. Orellana, Pere Cardenyas, Pere Felip Monlau, Ildefons Cerdà i Antoni i Josep Anselm Clavé. Una de les iniciatives del periòdic fou recollir cabals per finançar l’expedició de cabetians catalans a la colònia icariana de Texes. La Fraternitat va ser tancada pel govern un any després de la seva fundació, a causa de la solidaritat mostrada pels seus editors i col·laboradors vers la Revolució francesa de 1848.
El Carrer Conde del Asalto, actual Nou de la Rambla, aplegava tota mena de societats recreatives, humorístiques, lliurepensadores, obreres... Entre les societats destacaven “Lo Niu Guerrer” i  “El Círculo la Luz Unión Barcelonesa de Libres Pensadores”; la primera societat es dedicava a organitzar certàmens literaris humorístics; i la segona realitzava actes dedicats a promoure el pensament lliure i finançava la creació d’escoles laiques a Barcelona. Les tertúlies d’aquesta societat, comptava amb la participació de personatges del moviment social: Rossend Arús, Odón de Buen, Anselmo Lorenzo, Cels Gomis, Eudald Canibell, José Nakens...  Al mateix carrer Nou de la Rambla abundaven els cafès i els cafès-cantants: el Mecànic, el Triomf, l’Alegria, l’Embut, la Granota, l’Amnistia...
El Cafè de l’Amnistia era freqüentat per a obrers que treballaven a les fàbriques del Raval, però sobretot acudien els afiliats de la Societat Obrera de Teixidors i els redactors d’El Obrero, periòdic que dirigia Antoni Gusart i que disposava de col·laboradors com l’escriptora Dolors Monserdà, l’advocat Hermenegild Clascar i el poeta reusenc Jacint Bergés. El Cafè de la Granota era la seu de la Colla d’en Clavé, punt de trobada dels obrers cantaires, que després de treballar sortien a enlairar els seus cants als jardins del passeig de Gràcia. El cafè de l’Embut era un petit teatre on Clavé va interpretar Les Flors de Maig; i el Cafè de l’Alegria, situat on més tard hi hagué l’Edèn, era tan popular que, fins i tot, les coples en parlaven:

        El Cafè de la Alegría
        es centro de perdición,
        donde se baila flamenco
        con toda perfección.
        No se permite, por excusa,
        la blusa.
        Todo caballero
        lleva sombrero
        y van los niños a la Inclusa
        sin su nombre verdadero.

Els cafès d’aquell temps eren molt generosos, una de les gentileses consistia en l’anomenada “copa de l’estudiant”, quan el client s’asseia en una taula ja s’hi trobava una botella de rom i una altra d’anís, de les quals es podia servir sense mesura com obsequi de la casa. D’aquesta manera el cafè convertit en “carajillo” o cafè perfumat s’allargava mentre les hores anaven passant. El periodista Conrad Roure habitual de les tertúlies literàries dels cafès de la Rambla, a les seves memòries, explica que un dia se li va apropar el propietari d’una rellotgeria de la Rambla del Mig, dient-li que coneixia un jove aprenent de rellotger de quinze anys que escrivia uns versos molt frescos. El jove a què es refereix Roure era Frederic Soler, el polifacètic “Serafí Pitarra” , que va arribar a ésser el dramaturg i poeta més popular del seu temps. Pitarra fou un gran animador i organitzador de tertúlies literàries,tant a la seva rerebotiga del carrer Avinyó com als cafès de la Rambla. Els cafès "Delicias”, “Gran Cafè d’Espanya”, la Llibreria Espanyola d’Innocenci López, el Cafè Suïs, etc., foren llocs habituals de les trobades literàries d’escriptors, artistes i lletraferits catalans. Serafí Pitarra reunia al seu voltant tertulians com l’escriptor Pompeu Gener, el dibuixant Josep Lluís Pellicer, el dramaturg Feliu i Codina, el periodista Conrad Roure, el pintor Modest Urgell i l’humorista Albert Llanas. Pitarra aprofitava les seves reunions per presentar els seus “Singlots poètics” abans de la seva estrena al Teatre Odeon.
La Rambla bullia amb tota mena d’inquietuds. Historiadors, periodistes, escriptors, advocats, etc., es reunien als cafès intentant arreglar el país. A la Llibreria Verdaguer de la Rambla del Mig les converses eren marcades per la política catalanista amb l’empenta de Valentí Almirall, Víctor Balaguer, Manuel Milà i Fontanals, Antoni Bofarull i Josep Duran i Bas. Al Gran Cafè d’Espanya, a la cantonada del carrer Nou de la Rambla, els periodistes feien tertúlies nocturnes que enllaçaven amb la sortida dels diaris a la matinada: El Diario de Barcelona, El Correo Catalán, El Heraldo de Barcelona, La Tomasa, La Saeta, Lo Xanguet, La Barretina Cómica...  Al costat de les arcades de la plaça Reial destacava el Cafè Suïs, entre tasses de xocolata fumejant, es reunien Albert Llanas, Robert Robert, Eusebi Coromines, Josep Roca i Roca, Eduard Aulès, Eduard Vidal Valenciano, Manuel Angelon i Frederic Soler, que feien tertúlia inacabable mentre preparaven l’edició d’Un Tros de Paper, periòdic que tenia per lema: <<Amb molta filosofia / la nit fosca es torna dia.>>
Cada teatre de Barcelona comptava amb un cafè amb la seva pròpia penya, alguns es feren molt populars com el Principal, el Liceu i el de l’Odeon, aquest darrer al carrer de l’Hospital. La gent de teatre creava les seves tertúlies i comentava les darreres estrenes a la ciutat. També era tema de discussió la competència entre "els creuats i els liceistes”, el primers defensors a ultrança del Principal de la Santa Creu, i els segons del Gran Teatre del Liceu, els quals més d’una vegada havien arribat a barallar-se al mig del passeig de la Rambla. Però no hi havia prou en què en cada teatre hi hagués un cafè, Manuel Angelon, a la seva Guía satírica de Barcelona de 1854, explica com en cada “cafè” es va crear un teatre, doncs, cadascun d’ells disposava d’un piano, d’aquesta manera aparegueren els “cafès-cantants” a Barcelona. Angelon satiritzà els contertulians que arreglaven el país des del cafè:

<<De tres a cuatro de la tarde, concierto al piano, con el obligado de las piezas siguientes: introducción de Hernani, jota aragonesa, el vals del amor y la canción del Capitán Alegría. De cuatro a cinco, saboreo de una copa de cafè... (...) De cinco a seis, juego de dominó o de las damas, entrambos muy a propósito para conciliar el dulce sueño, aspirando las suaves aromas de aquella atmósfera de alcohol y humo de tabaco. (...)  De siete a ocho, lectura de periódicos con sus accessorios de discusión política, sostenida por un calesero que no sabe regir los caballos desde el pescante y quiere regir el Estado desde el cafè; un futuro capitán general, a quien la mala suerte y  las intrigas de los envidiosos han dejado de sargento de cazadores y un compadre venerado en todo el barrio, en cuyos bajos y altos goza de gran concepto de sabiduría porque de niño aprendió a deletrar el “Flos sanctorum” en la portería de los agustinos, de donde salió a los tres años tan instruido, que en menos de un cuarto de hora ponía su nombre en letras griegas y ortografía caldea. ¡Qué perdida para la diplomacia!... Amén de todo esto, la coplilla rebosando fuego, el agua gratis y el escusado pedecito...>>

La fama dels cafès de La Rambla va comptar amb la col·laboració de dramaturgs Leandro Fernández Moratín autor d’El Cafè, del madrileny Ramón de la Cruz que va escriure el sainet titulat El Cafè de Barcelona i del popular José Zorrilla amic de passejar per La Rambla i d’asseure’s a prendre cafè al Delicias, al costat del Teatre Principal on posaven en escena la seva obra Sancho García. Zorrilla, va escriure un elogi a la Ciutat Comtal: <<Barcelona trabaja... y a su existencia /el trabajo da fuerza, pan y alegría.>>
Al Cafè Pelayo, situat a tocar la Rambla, se celebrava una tertúlia anticlerical en què hi participaven: l’anaquista Rafael Farga Pellicer, el cooperativista Salvador Pagès, el lliurepensador Eudald Canibell, el poeta Joaquim Bartrina, el director de La Tramuntana Josep Llunas i Pujals i els arquitectes Camil Oliveras i Antoni Gaudí. Els tertulians van recolzar un projecte de Camil Oliveras de construir un monument a Bakunin a Barcelona. Antoni Gaudí, aleshores, treballava en la construcció de la Cooperativa Obrera de Mataró, i freqüentava tota mena d’associacions: Centre Excursionista, Ateneu Barcelonès, Tertúlia Catalana, Societat del Born i Niu Guerrer.
A la Rambla Canaletes es va obrir la Perla, un cafè musical on actuaven sovint Lluís Millet i Amadeu Vives; segons Lluís Almerich en aquest cafè, els dos músics van projectar la fundació de l’Orfeó Català l’any 1891. El poeta Joaquim Bartrina i el dramaturg Rossend Arús van inspirar una tertúlia humorística al Cafè la Perla de la que va sortir la idea de crear la comèdia El Nuevo Tenorio.
Al Cafè Continental es trobaven per xerrar els wagnerians barcelonins, Joaquim Pena, Josep Maria Pascual, Paco Aguirre, Alexandre Soler, Manolo Planas... L’Associació Wagneriana havia estat fundada l’any 1901, als Quatre Gats, per Pere Romeu, propietari de la cerveseria, el dramaturg Adrià Gual,  el filòleg Manuel Montoliu i el musicòleg Antoni Ribera. L’Associació va passar dels Quatre Gats a la Sala Mozart del carrer Canuda, 31, on la Wagneriana organitzava moltes activitats modernistes: concerts de Felip Pedrell, conferències de Joan Maragall, lectures d’Ibsen i Maeterlinck, xerrades sobre Wagner, etc. Al Saló de l’Hotel Orient van convidar al tenor Francesc Vinyes, a cantar Lohengrin en català, acompanyat al piano del mestre del Liceu Josep Sabater. Santiago Rusiñol, que va assistir al concert, afirmà irònicament: <<A mi de Wagner, el que més m’agrada més són les set primeres hores de Parsifal.>>
El segle XX va multiplicar considerablement els cafès de la Rambla, des del quiosc de Canaletes fins al Xiringuito de Colom, n’hi havia per triar i vendre, entre altres, destacaven: Royal, La Rambla, Canaletes, Oasi, Moka, Lyon d’Or, Òpera, Liceu, Sicoris, American-Bar, Centro, ..., cadascun d’ells amb la seva idiosincràsia i els seus tertulians que passaven hores i hores discutint davant d’un cafè, un Pernod o una absenta. Lluís Almerich, a La Rambla de Barcelona, escriu:

<<La Rambla, empero, sigue embelleciéndose. Grandes cafès, ricos, suntuosos: Colón, Suizo, Español... Bazares. Hoteles. Siguen las peñas del humor en casa López y en casa Verdaguer. A inocencio López le sucede su hijo Antonio. A los Pitarra y Roure, les suceden los Aulés, Roca y Roca, Guivernau –el injustamente olvidado C. Gumà- Rusiñol, Apeles Mestres, los músicos, los poetas, una juventud aniquiladora del pasado, enferma del prurito de la novedad. Abren sus puertas las chocolaterías con “La Mallorquina” y la “Horchatería Valenciana”. El Café Pelayo en la esquina de Pelayo y Canaletas reúne a Millet, a Vives y a otros músicos. El suizo congrega la peña periodística, donde evangeliza Salvador M. Granés. Se ramblea. Todo es Rambla. La Rambla lo es todo; los cómicos en Capuchinos; el horterismo en la Rambla de las Flores; la sapiencia en las Ramblas de Estudios y Canaletas. (...) Cerveza alemana en Gambrinus; figuras de cera donde hay ahora el mercado de libros de lance; cafés alegres en los aledaños de la Rambla; redacciones de periódicos también en la Rambla: La Dinastia, La Opinión de Cataluña, El Heraldo de Barcelona, Joventut, La Publicidad, El Suplemento, Diario Mercantil, Diario del Comercio, La Veu de Catalunya, La Vanguardia, con su saloncillo donde los desocupados leían gratuitamente el periódico. Luego el quiosco de Canaletas, reformado a cada quinquenio, con su horchata a cinco cèntimos. Abundan las librerías, los colmados, los cafés, los hoteles... En la Rambla se puede comer lo mejor en Casa Martí, o lo más económico en Casa Tano. (...) En ambos lados de los andenes de la Rambla se alinean los quioscos de periódicos. (...) Todo en la Rambla es vitalidad y movimiento. Cabe afirmar que el milenario arenal del Codolell está preparado para recibir con toda dignidad el nuevo siglo.>>

La Rambla era una artèria viva i el seus cafès illes, dins de la ciutat, que prenien el pols de la societat. El cafè literari, però, era el món dels bohemis, dels revolucionaris de saló, dels poetes, dels artistes, dels periodistes... El Cafè Continental es el centre de la tertúlia de la penya La Revista, presidida per Josep Maria López-Picó,i seguida per una plèiade de gent de la cultura, els pintors Josep Obiol, Josep Aragay, Pere Pruna i Joaquim Sunyer; l’escultor Apel·les Fenosa; els poetes Agustí Esclasans, Josep Maria Junoy, Josep Maria de Sagarra, J. V. Foix, Tomàs Garcès i Josep M. Millàs i Raurell. El Café de la Rambla de Miquel Regàs, els artistes Xavier Nogués, Ricard Canals i Manolo Humbert no únicament decoren el local sinó que el converteixen en el seu centre de reunió. Allà Francesc Pujols estimula una tertúlia amb els joves artistes Jaume Mercadé, Jaume Guàrdia, Carles C. Ricart i Francesc Domingo. Al Cafè Royal de La Rambla, a l’anomenada hora del té, es reuneixen “Els Amics de la Poesia” sota els auspicis de Tomàs Garcés i Marià Manent. El poeta Francesc Matheu convida els amants dels jocs florals al Cafè Colón de la plaça de Catalunya. I, finalment, a l’Ateneu Barcelonès destaca la tertúlia que dirigeix Joaquim Borralleras, amb la flor i nata dels intel·lectuals,artistes i poetes del noucentisme: Carles Riba, Clementina Arderiu, Joaquim Folguera, Alfons Maseras, Ramon Rucabado, J. Bertran i Pijoan, Josep Farran i Mayoral, Rafael Benet, Joan Crexells, Ventura Gassol, Feliu Elias “Apa”, Josep Costa “Picarol, Josep Pla...
El “Bar del Centro”, situat a la Rambla del Mig, viurà els seus millors moments entre la primera guerra mundial i el cop d’estat de Primo de Rivera. Al contrari dels grans cafès de luxe, el “Centro” és un bar “canallesc” que conviu al costat del Liceu i del seu luxós cafè. Segons Lluís Capdevila el bar era freqüentat per artistes, toreros, crupiers, cabareteres, cirabotes, revolucionaris, lletraferits i obrers il·lustrats. Els joves bohemis de cabells llargs lluïen barret d’ala ampla, mal vestits i amb cara de no menjar gaire. L’olor a tabac de pipa i el gust d’absenta omplien l’ambient d’un caire romàntic. Segons Jaume Passarell, fou el primer bar-cabaret de Barcelona on es  ballar el tango i s’ensumà cocaïna. El bar era a peu pla i el cabaret al soterrani,  humit i amb tuf de romàtic. Al fons del bar hi havia una rebotiga, on, com tot establiment del ram que s’estimés, hi havia la tradicional pastera, aleshores el set i mig era permès; i es jugava fins les 5 o les 6 de la matinada.
Al “Bar del Centro” es reunia la redacció de Los Miserables, que portava per subtítol “Eco de los que pasan hambre y sed de justícia”, que dirigia Fernando Pintado. En una taula del fons Àngel Samblancat llegia els seus articles inflamats al seus companys i acostumava a clamar: <<Iremos a la conquista del pan bajo la bandera de San Pedro Kropotkin...>> 
Els fets revolucionaris dels soviets a Rússia són presents a les converses... Hi parlen de Lenin, Trotski, Bujarin, Sorel...
La discussió revolucionària s’allargava fins a llargues hores de la nit, entre altres, hi participaven els periodistes de Solidaridad Obrera Mateo Santos i Diego Ramón; el dramaturg Lluís Capdevila; el poeta Plató Peig, el llibreter Emili Eroles i l’escriptor Gorkiano, pseudònim de Joan Salvat-Papasseit.
En altres taules es podia veure creadors bohemis, periodistes i sindicalistes. Josep Amich “Amichatis”, autor de comèdies; Manuel Fontdevilla, col·laborador de la publicació humorística El Papitu; Manuel Parés, home d’afició literària, però més afeccionat als jocs d’atzar; Francisco Madrid, periodista d’El Escándalo; i els líders cenetistes, Salvador Seguí «El Noi del Sucre» i Àngel Pestaña. Emili Eroles en un article publicat a La Humanitat (19-3-1935) afirma que Barcelona disposa d’una sucursal de la “Rotonde” de París, el “Bar del Centre”:

<<Bar del Centro! Quantes il·lusions i esperances varen caure desfetes entre les parets despintades d’aquest bar. Pintors, dibuixants, literats, periodistes, poetes incompresos, conreadors de totes les arts, àdhuc de l’art de viure sense menjar, es trobaven a totes hores al voltant de les taules brutes d’aquell establiment. (...) Gairebé cap dels clients no pagava. Els cambrers tenien una llibreta on hi havia unes llistes importants de cafés que els pobres artistes mai ho havien liquidat. (...) La Mary i la Margot, dues xicotes enamorades de la llibertat absoluta, aconhortaven els pobres literats igual que Santa Maria Egipciaca i els donaven llur amor sense cap mena d’interès. A més dels artistes s’estatjaven al bar del Centro una munió de “toreros” dolents que eren el terror de l’amo i els cambrers. (...) L’èter i la cocaïna eren aliment habitual dels ballarins insexuals i llurs amigues... . Els espies baixaven al soterrani que ostentava el nom pretensiós d’“El fondo del mar” i que no era altra cosa que una habitació humida amb una peixera enganxada a la paret i explicaven confidencialment a tothom les més inversemblants aventures de llur perillosa professió. Tot era brogit; miralls enlluernadors i begudes exòtiques. Tabacs egipcis i perfums de Turquia. Literatura revolucionària i àpats endarrerits, opi o morfina. Vici i, sobretot, misèria.>>

Salvat-Papasseit va dedicar un dels seus poemes a Margot, una de les noies del cabaret:

        Un perfum de colors ha invadit a Margot
        s’ha vestit de pressa:
        Perquè hom no sabés de sa sina l’olor
        sa posada una flor                     
                                 damunt la roba fresca


Per aquestes dates era freqüent trobar en els cafès i cabarets de la Rambla i del Raval els artistes de l’avantguarda que havien fugit de la guerra mundial. Els dadaístes publicaven la revista 391 sota el patrocini del galerista Josep Dalmau, i a la seva galeria d’art del carrer Portaferrissa exposaven les seves obres. Francis Picabia era el principal exponent de l’avantguarda a Barcelona, al seu costat es bellugaven artistes com Robert i Sonia Delaunay, Gabrielle Buffet, Otto Lloyd, Olga Sacharoff, Arthur Cravan i Juliette Rochet. Els dadaístes organitzen exposicions, perfomances.. Els artistes no passen inadvertits pels habituals del Cafè la Lluna de la plaça Catalunya..., ni pels joves artistes catalans que s’apropen a les Galeries Dalmau a veure les exposicions avantguardistes, són els alumnes del Cercle de Sant Lluch, Joan Miró, Enric C. Ricart, Josep M. Espinalt, Josep F. Rafols... Amb els avantguardistes arriben les idees futuristes, dadaistes, cubistes... Apollinaire, Marinetti, Tzara, Jacob..., són motiu de conversa a les tertúlies literàries d’avançada.
Els dadaístes estrangers són bon vivants i acudeixen al Saló Doré on actua la popular vedette “La Argentina” i s’estan hores davant d’un cafè a la Lluna de la plaça de Catalunya; també se’ls pot trobar a la “Gran Peña” del carrer Sant Pau, on té un gran èxit Antonia “La Cachavera” o a l’Edèn per veure com la Raquel Meller és la reina del cuplé o a l’Excelsior amb la Chelito buscant-se la puça. Els avantguardistes gaudeixen del món de la faràndula del Paral·lel, i són amant dels espectacles del music-hall del Paral·lel i dels antres del Barri Xino. Visiten els “colmaos” de flamenc, les tavernes..., la Mina, Cal Manquet, la Criolla... Juliette Roché escriu un poema de la Barcelona “canalla” i portuària: <<Barcelona / exil des ramblas...>>
Les tertúlies barcelonines continuen a un ritme frenètic tant els anys vint com durant la Segona República. La política fa estralls i els tertulians tant es disposen a parlar-ne a les terrasses del cafès, com a l’“ateneus” a l’aire lliure de la plaça Reial. Els afeccionats al futbol discuteixen acaloradament a prop del Quiosc modernista de Canaletes. Els vells modernistes Santiago Rusiñol, Peius Gener, Manuel Fontdevila, etc., tenen el seu cau al Lyon d’Or; al Cafè Colón de la plaça Catalunya es reuneixen els amants de l’avantguarda: Guillermo Díaz Plaja, Carles Sindreu, Artur Perucho, Juan Chabás, Josep Maria de Sucre i, quan són a Barcelona, Salvador Dalí i Federico García Lorca. Al Cafè Oasi del carrer Canuda, on ara hi ha la Llibreria Canuda, és el centre de reunió del Grup Literari “Oasi”, són la generació més jove de poetes i prosistes de la República. Els poetes es reunien en aquest cafè els dissabtes per la tarda engrescats per la poesia i la literatura. L’ànima del grup era Josep Gimeno-Navarro i, entre altres, en formaven part: Joan Llongueres, Ramon Vinyes, Miquel Saperas, Joan Arús, Josep M. Rovira i Artigas, Frederic Alfonso i Orfila, Josep M. Prous i Vila, Ramon Tor, Pere Quart i Agustí Bartra. El Grup Oasi va participar durant la guerra civil en nombrosos recitals poètics...
Barcelona, el Barri Xino, el Paral·lel, la Rambla..., fou descoberta per nombrosos escriptors estrangers i nacionals que van glossar la seva vida: Juli Vallmitjana, La Xava; Francisco Madrid, Sangre en atarazanas; Domènec de Bellmun, L’Àngel Bohemi; Lluís Elias, Barris Baixos; Francis Carco, La Bohème et mon coeur; Pierre Mac Orlan, La Bandera; Paul Morand, Ouvert la nuit; H. E. Kaminski, Els de Barcelona; Jean Genet, Le voleur; André Pierre de Mandyargues, La Marge, etc.
La postguerra va acabar amb tot aquest món de les tertúlies i els grans cafès van anar tancant les seves portes per convertir-se en establiments bancaris o en restaurants de fast-food. Però a la Barcelona gris i decadent dels anys quaranta i cinquanta encara eren possibles les tertúlies als cafès. Un grup d’escriptors barcelonins que, capitanejats per Sebastià Sànchez-Juan, es reuneixen a una tasca del Raval per elaborar, composar i editar l’Antología Popular del Barrio Chino.  Juan Eduardo Cirlot, un dels poetes de l’antologia, presenta el poema “Susan Lenox”:

            Aquí estoy, en un bar, bebiendo vino
            como otras tardes. La tristeza,
            la tristeza de muchas cosas muertas,
            perdidas o no sidas, me acompanya.
            Niebla, niebla...
            La sombra baja lenta como un río;
            su invasión me atenaza.
            Ni música de jazz se oye a lo lejos
            y un silencio infinito me circunda.
            Da lo mismo.
            las hora que han pasado no me importan,
            no me importan las horas ni los días,
            los días que han pasado, ni los años.
            Da lo mismo.
            Niebla, niebla.
            Aquí estoy en un bar, bebiendo vino. (...)

Els poetes de la generació dels cinquanta Gil de Biedma, Goytisolo i Barral recuperen l’esperit bohemi i baixen a la Rambla i al Xino a cercar els arrels d’un altre temps. Els lletraferits, els poetes i altres amics de la faràndula van continuar essent cul de bar,
aleshores encara en quedaven alguns dels cafès històrics tant a la Rambla com al Raval: Zuric, Canaletes, Moka, Òpera, Glaciar, Sicoris, London, Marsella, Almirall..., i n’aparegueren de nous Pastís, Cadis, Cosmos, Amèrica,  Drugstore..., i també de cambreres com el Bing-Beng i els snac-bar estil yankie com el Kentuky. 
Les tertúlies fins no fa gaire encara eren freqüents al Glaciar de la plaça Reial, organitzades per l’Associació Bardina; al restaurant de la Gardunya, dins del mercat de la Boqueria, el Club dels Barbuts organitzà Jocs Florals humorístics; les del grup Borralleres de l’Ateneu Barcelonès funciona normalment; al Pastís i al London s’enlaira  poesia i sona música en directe; i, darrerament, al Bar Horiginal del carrer Ferlandina, els poetes reciten els seus versos tots els dimecres. Tot plegat un món  vibrant dins de la ciutat urbana i cosmopolita, que continua disposant d’una Rambla, espectacle trepidant, tal vegada, únic al món. El protagonista de la pel·lícula de Godard, El petit soldat, inadaptat i rebel a tota ideologia, afirma que les coses que poden fer feliç a un home són: -Un bosc a Alemanya, un passeig en bicicleta, una terrassa de cafè a Barcelona...

 Ferran Aisa-Pàmpols
(Escrit publicat a Guia Secreta de la Rambla, Ajuntament de Barcelona, 2010)