UNA TRAVESSIA PEL COR DEL FÒRUM
FERRAN AISA
 |
| (Coberta llibre L'Espai clos de Gerard Horta) |
Horta s’ha passat quinze dies de juliol i d'agost dins del recinte observant-hi i prenent notes que després han esdevingut literatura. L’autor, al igual que el cinema-ull de Dziga Vertov, ha anat deixant que els vianants entressin i sortissin de l’objectiu de la camera. En altres moments les notes presses sobre el terreny tenen el valor afegit del testimoni directe de fets ordinaris dels vianants que van amunt i avall del recinte. A l’entrada del Fòrum un cartell saluda als vianants: <<El món et dóna la benvinguda>>.
L’autor només s’ha limitat a descriure el que veia dins del gran espai clos i barrat per tanques, sense entrar-hi ni a les exposicions, ni a les sala de convencions: <<Hi ha cues per veure -diu- “Els Guerres de Xi’an”, i para de comptar>>.
El seu recorregut l’ha portat pels menjadors, lavabos, l’ombra de la Placa Fotovoltaica, la Haima, etc. L’antropòleg amb el seu quadern, com un personatge de Conrad, s’ha capbussat en aquest món idíl·lic que vol ser el Fòrum: <<Hi ha una tremenda preocupació -escriu Horta- perquè ningú prengui mal en aquest veritable nyap de “platja”. Per mi, això no és un bunyol, no seria pas la balada ni el patafi d’un arquitecte: seria l’innominable, l’immisericorde, la destinació final d’un viatge al fons de l’abisme. Seguin el Kurtz de Joseph Conrad, “l’horror... l’horror...”. La platja de l’horror>>.
Tal vegada la concepció del Fòrum era cercar El món feliç de Huxley, doncs, en els móns ideals ningú no mor. En alguns moments de la lectura del llibre m’ha vingut a la memòria també el personatge de Kafka, l’agrimensor K, en El Castell, quan aquest al fer una cosa diferent dels altres és interrogat constantment sobre la seva feina creant-se així una situació absurda. L’antropòleg d’aquest assaig també ha tingut que fer el paper de l’agrimensor K i viure in situ les diverses situacions i relacions d’absurd que s’han donat en aquest espai clos.
Gerard Horta ha aconseguit fer amb el seu treball un exercici d’escriptura molt especial, un home que escriu en un espai especial i això el fa sospitós pels vianants, vigilants, guàrdies i empleats “taronges”. Fins i tot l’alcalde Clos, en una de les seves visites, s’acosta a l’autor i li pregunta i es respon: <<Dibuixes? No, escrius>>. Aquest treball respon també a una pregunta de l’antropòleg Manuel Delgado que diu: <<Què és que passa quan no passa res?>>. Però sempre hi passen coses, Horta ho escriu: <<Al lavabo, un mosquit quiet (12.57)>>.
La camera de Vertov funciona a ple rendiment recollint la realitat del Fòrum: <<Pel davant del teatre, ara (12.45) no s’hi veu ningú: de tant en tant passa una família (sempre més mares que pares), algun treballador, algun turista, policies estatals amb cotxes de joguina, poca gent. (...) Passa un escombriaire i mira com escric. Bufa el vent>>.
Jim Morrison parla del voyeur en una de les seves cançons: <<El voyeur, el qui guaita, el Peeping Tom, és un comediant / obscur. / És repulsiu en el seu anominat fosc, / en la seva invasió secretat. / Està sol llastimosament. / Però, estranyament, és capaç de traspassar aquest mateix silenci / i encobriment per fer-ne, de / qualsevol, / el seu company inconscient. Aquesta és la seva amenaça i el seu poder>>.
L’antropòleg, com l’agrimensor K, parla amb els escombriaires, les senyores de neteja del lavabo, els empleats del restaurant, amb els passavolants, els treballadors "taronges", els monitors dels tallers, etc., n'és un trajecte per l’esplai clos del Fòrum que pretenia bellugar el món. L’antropòleg observa, anota, mira, somriu lacònicament i, fins i tot plora d’emoció. Hi relata l’horrible ferum amb tots els seus noms, els diversos sons interposats i les situacions absurdes, que d’exemples en el llibre n'hi ha unes quantes. L’autor posa en evidencia la realitat del ciment, la solitud de l’espai, el buit de les idees. S’ha volgut construir el Fòrum sota una bombolla de vidre, un espai exempt de “perill” on els vianants són una part de l’espectacle però no l’espectacle. En realitat es tracta -diu Horta- d’un reflex de la situació social actual basat en el poder del control i la vigilància. Guy Debord va manifestar que <<l’espectacle és el malson de la societat moderna, que finalment només expressa el seu desig de dormir. L’espectacle és el guàrdia d’aquest somni>>. L’espai clos revela els continguts paradoxals del Fòrum a través del dia a dia dels passejants, dels treballadors i de les interaccions que hi estableix l’etnògraf, enxampat en el recorregut fascinant per una colossal plaça buida a mig camí d’un nou complex urbanístic i del brogit i la fortor de la Incineradora al nord, la depuradora soterrada, el barri de la Mina a l’oest, la remor de la Mediterrània a l’est, i la memòria recent dels nostres temps: <<Sota el ciment del recinte del Fòrum hi ha la memòria de 1.704 ciutadans antifeixistes afusellats al Camp de la Bóta entre 1939 -a la fi formal de la guerra civil- i el 1952. Tampoc no en quedarà cap rastre rellevant de les persones que hi visqueren...>>.
Al centre de l’esplanada, els vianants travessen l’espai mentre el simulacre global anuncia alguna cosa més que un espectacle. Un dels eslògans del Fòrum parla de <<Moure el món>> però el món ja està prou sacsejat, caldria tal vegada capgirar el món perquè alguna cosa canvies de veritat. L’autor, en l’apèndix final, deixa a l’aire alguns interrogants sobre si va funcionar la Placa Fotovoltaica o no, si els treballadors marcaven dos o tres vegades per dia el seu passi per augmentar la xifra de visitant, etc. Horta ha inclòs algunes notes d’antropòlegs sobre els diversos comportaments en l’ús de l’espai públic que lliguen perfectament amb la narració, així com alguns versos del cantant The Doors, Jim Morrisson: <<No hi ha més “ballarins” , / La divisió dels homes en actors i espectadors, / és el fet central dels nostres temps...>>.
Ferran Aisa-Pàmpols
(Avui, 28 d’octubre de 2004)
No hay comentarios:
Publicar un comentario