FERRAN AISA
Vaga general
 |
| (Coberta del llibre de F. Aisa) |
L’Aliança Obrera asturiana havia estat segellada, amb un pacte CNT-UGT, el 28 de març de 1934, signat per José Martínez i Avelino González Entrialgo per la CNT; i Graciano Antuña i Bonifacio Martín per la UGT; també signaren l’adhesió, Benjamín Escobar y Marcelino Magdalena pel BOC; Ignacio Iglesias y Emiliano García, per Izquierda Comunista; i Angel Fierro i Rafael Hernández, per les Joventuts Socialistes. Els comunistes, poc abans de la insurrecció, picaven a la porta de l’aliança, Moscou havia donat el vist i plau. Malgrat aquest pacte de l’AO, en la insurrecció d’Astúries, el Comitè Revolucionari fou acaparat pels socialistes i pels comunistes. La CNT, per la seva banda, va formar Comitès Revolucionaris a les zones que tenia influència com Gijón, La Felguera i altres poblacions. Entre el dia 10 i el 18 d’octubre les tropes africanes, formades per moros i legionaris, van anant conquerint els pobles miners casa per casa: “El general López Ochoa -escriu Jackson- que era un oficial culto, y masón, hizo lo que pudo para evitar los asesinatos y violaciones, incluyendo el fusilamiento de cuatro moros culpables de atrocidades. El coronel Yagüe, de la Legión, prefirió emplear un saludable terror como arma y no contuvo sus tropas. Los últimos días se caracterizaron por actos de desesperado valor, con mineros desarmados ofreciendo sus pechos desnudos en desafío a las tropas que avanzaban.”
El Comitè Provincial Revolucionaris, el 16 d’octubre, clamava desesperadament a la resistència, a l’espera de que la resta del país es sumés solidàriament a la lluita asturiana. Però la insurrecció havia fracassat arreu d’Espanya abans de començar. El comitè revolucionari manifestava: “Lo repetimos, en pie de guerra, hermanos, el mundo nos observa. España, la España productora, confía su redención a nuestro triunfo. Que Asturias sea un baluarte inexpugnable. Y que si su bastilla fuera tan asediada sepamos antes que entregarla al enemigo, confundir a éste entre escombros no dejando piedra sobre piedra. Rusia, la patria del proletariado, nos ayudará a construir sobre las cenizas de lo podrido el sólido edificio marxista que nos cobije siempre. ¡ADELANTE LA REVOLUCION! ¡VIVA LA DICTADURA DEL
PROLETARIADO!”
La lluita d'Astúries
La lluita dels asturians fou desesperada, en molts indrets de la regió com en el Naranco, on els insurrectes van resistir fins a la darrera munició. En aquest indret va ser molt anomenada Aida Lafuente, heroïna de la insurrecció, perquè amb un reduït grup de revolucionaris va plantar cara a l’exèrcit. Aida va morir lluitant per la llibertat de la seva classe. El darrer nucli de resistència fou Mieres. El socialista Belarmino Tomàs, en nom del Comitè, va negociar la rendició amb el general López Ochoa. Entre les condicions es demanava que els moros no entressin als pobles. Els socialistes no volien més víctimes innocents, i el general també estigué d’acord en acabar la lluita suïcida dels miners. El Comitè Revolucionari provincial posava fi el moviment revolucionari: “...después de probada la capacidad revolucionaria de las masas obreras para los objetivos de gobierno, (...) estimamos necesaria una tregua en la lucha, deponiendo las armas en evitación de males mayores. Esta retirada nuestra, camaradas, la consideramos honrosa, pero inevitable. (...) Es un alto en el camino, un paréntesi, un descanso reparador después de tanto <<surmenage>>. Nosotros, camaradas, os recordamos esta frase histórica: <<Al proletariado se le puede derrotar, pero jamás vencer.>> ¡Todos al trabajo, y a continuar luchando por el triunfo!” També el Comitè Revolucionari de La Felguera format exclusivament per militants de la CNT i de la FAI, es dirigiren al poble: “¿Compañeros! Animados y fortalecidos por un ideal de redención, deseosos de trastocar todo el basamento de la sociedad capitalista y estatal, creemos llegado el momento de entregarnos por entero a la revolucionaria pelea para acabar con el odio, el privilegio y el mal. (...) El ideal no muere, vive en nosotros, vive en todos. El es más fuerte que nuestra voluntad. En nombre de este ideal: ¡salud! ¡Viva la CNT! ¡Viva la Anarquia!”
Entre les víctimes d’Astúries hi havia, l’ànima de l’Aliança Obrera, el cenetista José Maria Martínez i el periodista Luís Sirval. El periodista fou assassinat al carrer per un oficial del Terç. El balanç de baixes fou esgarrifador. La repressió fou vandàlica. Les tropes tingueren “carta blanca” i es dedicaren a incendiar les biblioteques, les cases del poble i els centres recreatius dels miners. Les detencions van ser nombroses i a molts dels detinguts se’ls hi va aplicar tortures terribles. Per la seva banda la premsa dretista es va dedicar a calumniar als revolucionaris i va publicar faules de monges violades i nens torturats. El Govern va imposar la censura sobre les notícies que arribaven d’Astúries. Malgrat això, un grup de parlamentaris va visitar Oviedo per investigar in situ el que estava passant, eren els socialistes Álvarez del Vayo i Fernando Giner de los Ríos, així com els republicans Clara Campoamor i Félix Gordón Ordaz. El seu testimoni va ser crucial per esbrinar la veritat del que havia passat i del que passava a Astúries. Maurín, en el seu assaig Hacia la segunda Revolución, analitza la Comuna asturiana i la compara a la de París; i com la insurrecció, de 1871, a la capital de França, veu Astúries abandonada i sola.
Maurín opina
Mentre els treballadors d’Astúries, lluitaven i es llançaven a l’<<assalt del cel>>, què pensaven i -es pregunta Maurín- que feien els demés treballadors espanyols? Joaquim Maurín, després de buscar les raons i el paral·lelisme de l’insurrecció d’Astúries en totes les revolucions, des de la francesa, fins a la russa, passant per la Comuna de París, buscarà en Lenin l’anàlisi de l’experiència del fracàs asturià: “Para que estalle la revolución, no basta que las masas explotadas y oprimidas tengan conciencia de la imposiblidad de vivir como antes y reclamen cambios. Para que la revolución sobrevenga es preciso que los explotadores no puedan vivir y gobernar como antes. Sólo cuando las <<capas bajas>> no quieren el antiguo régimen y las <<capas altas>> no pueden sostenerlo, sólo entonces puede triunfar la revolución.”
La situació política a Catalunya
A Catalunya la insurrecció va sorgir del mateix Palau de la Generalitat. La vaga convocada, el dia 5 d’octubre, pel PSOE, es va desenvolupar a Catalunya com un moviment polític-nacionalista sota el signe de l’ERC i amb la participació molt activa de l’Aliança Obrera. Catalunya vivia una complexa situació política, amb una Esquerra Republicana, que lluny de ser un cos homogeni, estava dividida en quatre grups: la petita burgesia republicana dirigida per Companys; els grups separatistes d’Estat Català, dirigits per Dencàs; la Unió Socialista de Catalunya, un petit grup format per treballadors i cooperativistes; i els rabassaires. Després de la mort de Macià s’havia accentuat la lluita dins de l’Esquerra, els partidaris de Companys eren més nombrosos però els homes de Dencàs eren, bàsicament, més activistes. La diferència entre les dues tendències es manifestava en que una era partidària de comptar amb l’opinió dels treballadors cenetistes i la segona mantenia un antagonisme total vers els anarcosindicalistes, i s’atribuïa la representació del nacionalisme català més intransigent. L’Estat Català feia pressió constantment a Companys perquè trenqués amb Madrid i proclamés la independència de Catalunya. Estat Català tenia una organització paramilitar, els escamots, que uniformats de verd feien sovint desfilades públiques. Companys, per evitar que es trenqués el partit, va fer moltes concessions al grup de Dencàs, com acceptar que els sindicats de la CNT fossin tancats i els seus homes perseguits. Com diu Brenan: “Lo absurdo de un alzamiento en Catalunya sin la ayuda de la CNT era más que evidente. Las únicas masas dispuestas a seguirlo en las cuales la Esquerra podia contar eran las de la Alianza Obrera (...), cuyo número en Barcelona era insignificante, y los rabassaires (...) Companys obrando por sí mismo, hubiera persuadido probablemente a los anarcosindicalistas para que se sumaran al movimiento, pero Dencàs i Badia, el jefe de la policia, se opusieron a ello rotundamente, antes de que pudiera suceder. Los sindicatos de la CNT fueron cerrados y Dencàs utilizó emisiones de radio diarias contra la FAI hasta el momento del alzamiento.” L’anunci de la composició del nou Govern feta per Lerroux la tarda del 4 d’octubre va fer precipitar les vagues i insurreccions a l’Estat Espanyol. En el Govern hi havia tres ministres cedistes i dos agraris i això va indignar els republicans, els socialistes i els obrers i els camperols en general, que veien en aquesta maniobra política una traïció als principis republicans.
El 6 d'octubre
El dia 6 d’octubre pel matí la vaga era absoluta a tota Barcelona i també a moltes altres poblacions catalanes. Al migdia Dencàs anuncià per la ràdio que el president es pronunciaria al vespre. Mentrestant, en els centres d’ERC, es repartia fusells Remington i Winchester als escamots i a persones conegudes del partit. Dencàs va parlar per la ràdio donant consignes de mobilització dels catalanistes. A la crida s’hi van sumar els petits grups separatistes, Estat Català, Palestra, Nosaltres Sols i la Unió Democràtica de Catalunya.
L’Aliança Obrera catalana es va llançar a la lluita i va participar activament en la convocatòria de la vaga general. Josep Maria Francès va ésser testimoni d’aquelles hores: “Me encontré a Bonet, antiguo compañero (...), me informó que nutrida manifestación de la Alianza Obrera compuesta por los elementos del Enciclopédico y otras organizaciones había estado en el Palacio de la Generalidad a ofrecer sus servicios. Y pedir armas de las que carecían. Pero el conseller Dencàs les negó las armas diciéndoles: -<<És més si guanyem aquesta nit la partida, demà afusellaré a molts de vostés>>”.
La posició de Dencàs era contrària a la participació dels elements obrers i partidària de resoldre el problema amb les pròpies forces formades pels mossos d’esquadra, la policia i els escamots independentistes. Era un greu error dels dirigents polítics, en una ciutat que era la capital del proletariat ibèric, no comptar amb les forces obreres.
L’Aliança Obrera i els Comitès dels partits d’esquerres estaven mobilitzats i malgrat no tenir armes, es disposaren a lluitar. Una de les primeres accions de l’AO fou l’ocupació de l’antic local del <<Fomento del Trabajo Nacional>> al Portal de l’Àngel, on van col·locar al balcó una pancarta en la que es llegia: <<Local de l’Alianza Obrera>>. Adolfo Bueso, ho recorda: “La sala que ocupava el Comité Ejecutivo de Alianza Obrera estaba en el mismo estado de abandono que el resto del edificio. En un testero había una mesa muy grande con tapete verde, lleno de manchas, encima papeles, paquetes de tabaco y dos botellas de coñac, amén unos vasos de formas y tamaños diferentes. Sentados en sillas de varias procedencias, estaban Maurín, Salas, Colomer, David Rey, su hermano José, Pep Rovira y otros más. (...) A Alianza Obrera se habían adherido las sociedades y sindicatos de la UGT, principalmente los de Artes Gráficas, el cual ya se había presentado. Los contramaestres de El Radium también había mandado su adhesión, así como los obreros del puerto; Trillas había estado allí a primeras horas de la tarde. El Centre de Dependents del Comerç i la Indústria estava con Alianza Obrera y parecía que allí contaban con algunas armas.” A partir de les tres de la tarda es concentraren els escamots armats a la plaça de la Universitat. Grups d’Estat Català havien ocupat el ball La Bohèmia, situat a la cruïlla de Casanova amb la Ronda Sant Antoni, i el Cafè Novetats, al carrer Casp, on va quedar instal·lat el quarter general. Les emissores de ràdio foren ocupades per les forces lleials a la Generalitat i començaren a emetre la Marsellesa i discursos d’exaltació catalana.
Concentració de l'Aliança Obrera i del CADCI a la plaça de Sant Jaume
A les cinc de la tarda unes dos mil persones, amb braçalets de l’AO es manifestaren, des de la plaça de Catalunya fins a la seva seu al Portal de l’Àngel, repartint -al públic que hi havia a la vorera- el Butlletí de l’Aliança Obrera, amb un titular a primera plana que en grans lletres deia: <<Visca la República Catalana>>. Las Noticias es fa ressò: “La manifestación la componían 45 brigadas formadas militarmente de tres en fondo y desfiló por la Ramblas, calle Fivaller, Plaza de la República y Jaime I para enfilar después la Via Layetana, pasar por la Comisaria de Orden Público y retornar por la calle Condal a la plaza de Santa Ana, al edificio del Fomento del Trabajo Nacional, ante el que se disolvieron. La manifestación llevaba una pancarta en la que se leía: <<Proclamem la República Catalana>>, y al desfilar frente a un grupo detenido ante la Generalidad, lo hizo llevando el brazo derecho levantado y el puño cerrado. Al disolverse la manifestación se dio orden de concentrarse a las ocho de la noche en la Plaça de la República para proclamar la República catalana.”
A les vuit del vespre la plaça de la República és plena de gent, uns porten el braçalet groc amb les inicials de l’Aliança Obrera, i altres les quatre barres. A la plaça es canta la Internacional i Els Segadors: “Bon cop de falç / defensors de la terra...” Hi ha una emotiva expectació que es trenca amb els crits de rigor que pronuncien els manifestants amb visques a la República Catalana, a Catalunya Lliure i, simplemente, a la Llibertat! Una manifestació del CADCI, que arriba desfilant des de la Rambla, porta al davant una senyera separatista que és col·locada al centre de la plaça.
Companys parla per la ràdio
“A un quart de vuit del vespre la ràdio va anunciar que <<el president senyor Lluís Companys, per tal d’orientar l’opinió, parlaria a les vuit des del balcó de la Generalitat. Aquesta notícia es va donar en un to solemne i remarcant la data: <<Avui, dia sis...>> Cada mig quart se’n repetia la lectura. Tothom va creure clarament que s’anava a proclamar o l’Estat Català o, simplement, la República Catalana. (...) A les vuit i deu minuts en punt, Companys va pronunciar des del balcó el seu discurs en el qual proclamava l’Estat Català dins la República Federal Espanyola.”
L’ombra de Pi i Margall i de Macià van sobrevolar la plaça de Sant Jaume: “Ciutadans! Les forces monarquitzants i feixistes, que d’un temps ençà pretenien trair la República, han aconseguit el seu objectiu i han assaltat el Poder. Els partits i els homes que han fet públiques manifestacions contra les migrades llibertats de la nostra terra, i els nuclis polítics que prediquen constantment l’odi i la guerra a Catalunya, constitueixen el suport de les actuals institucions. Els fets que s’han produït donen a tots els ciutadans la clara sensació que la República, en els seus fonamentals postulats democràtics, es troba en gravíssim perill. Totes les forces autènticament republicanes d’Espanya, i els sectors socials més avançats, sense distinció ni excepció, s’han aixecat en armes contra l’audaç temptativa feixista. La Catalunya liberal, democràtica i republicana, no pot estar absent de la protesta que triomfa arreu del país, ni pot silenciar la seva solidaritat amb els germans que, a les terres hispanes, lluiten fins a morir per la Llibertat i pel Dret. Catalunya arbora la seva bandera, crida a tothom al compliment del deure i a l’obediència absoluta al Govern de la Generalitat que des d’aquest moment trenca tota relació amb les institucions falsejades. En aquesta hora solemne, en nom del poble i del Parlament del Govern que presideixo assumeixo totes les facultats del Poder a Catalunya, proclamo l’Estat Català de la República Federal Espanyola.... (...) L’esperit del President Macià, restaurador de la Generalitat, ens acompanya. Cadascú al seu lloc i Catalunya i la República al cor de tots. Visca Catalunya! Visca la República! Visca la Llibertat!”
L’Ajuntament de Barcelona, presidit pel seu alcalde Carles Pi i Sunyer, va celebrar una sessió extraordinària –a la que no van assistir a la reunió ni els representants de la Lliga, ni els radicals, ni els tradicionalistes-, on es va acordar la solidaritat amb el Govern de la Generalitat. La mateixa actitud solidària es va donar en diversos ajuntaments de la resta de Catalunya.
L'Exèrcit espanyol pren Barcelona
El Capità General de Catalunya, seguint les consignes del Govern central, va fer aplicar l’Estat de Guerra. El Ban promulgat per <<Domingo Batet y Mestres, general de división y del Ejército y jefe de la Quarta División Orgánica>>, feia saber: “Que de conformidad con lo prevenido en decreto de esta fecha recibido a las veinte horas, queda declarado el estado de guerra en todo el territorio de la región catalana, y asumo, por tanto el mando de la misma, estando dispuesto a mantener el orden público a todo trance, empleando al efecto cuantas medidas de rigor sean necesarias, esperando de la sensatez y cordura de los ciudadanos que no llegue a precisar su empleo, y que por parte de todos, con su civismo y amor a la República, contribuirán al restablecimiento de la paz perturbada.”
En els primers tiroteigs cau mort un sergent, i un oficial i diversos soldats són ferits a la Rambla Santa Mònica, es tracta d’una unitat d’artilleria de l’exèrcit de la Caserna d’<Atarazanas>>. Els canons emplaçats a la Rambla de Santa Mònica, sense pensar-ho dues vegades, disparen contra el local del CADCI, on moren Jaume Compte i Manuel González Alba. Els assetjats demanaren reforços a la Generalitat que mai no van arribar. L’exèrcit també va disparar contra el local de la Unió Socialista.
La revolta és sofocada i la Generalitat intervinguda
L’endemà la revolta ha estat sufocada, Batet imposa la llei marcial. Las Noticias dona fe de la nova situació: “A consecuencia de haber declarado el señor Companys, el <<Estat Català>> y la República Federal, fuerzas del Ejército se apoderaron tras dura lucha de la Generalitat, del Ayuntamiento y del edificio de Gobernación. Han sido detenidos el presidente y el gobierno de Cataluña y el alcalde y un buen número de concejales de Barcelona. Los muertos ascienden a unos cuarenta y hay muchos heridos. Ha sido nombrado gobernador general de Cataluña el señor Carreras Pons.”
El coronel d’intendència José Martínez Herrero va ser nomenat alcalde de Barcelona. Pocs dies després visità la capital catalana, el líder de la CEDA, José Maria Gil Robles que fou rebut amb tots els honors per la burgesia catalana. A primera fila, Civera Voltà, president de l’Institut Agrícola Català de Sant Isidre. La concomitància entre el poder central i els propietaris agrícoles era tot un símptoma de retorn a èpoques “feudals”, segons Albert Balcells: “La majoria de propietaris consideraven la derrota de la Generalitat com una victòria pròpia.”
Un Ban del general Batet anunciava la supressió de tota la normativa de la Generalitat, entre les qual hi havia la Llei de Contractes de Conreu. Els pagesos que s’havien acollit a les noves normes van ser obligats, sota amenaça d’expulsió o de presó, a pagar les parts dels fruits corresponents a les collites dels anys anteriors: “Segons una enquesta de la Unió de Rabassaires, entre l’octubre de 1934 i novembre de 1935, 1400 pagesos van ser expulsats de les terres que conreaven.”
Ferran Aisa-Pàmpols
(Resum extret del llibre de Ferran Aisa El labernt roig, Víctor Colomer i Joaquim Maurín, mestres i revolucionaris, Pagès Editors, Lleida, 2005)
No hay comentarios:
Publicar un comentario