 |
| (Cartell de la xerrada de F. Aisa) |
CATALUNYA EN EL MARC DE LA MANCOMUNITAT EN EL SEU CENTENARI.
FERRAN AISA
Fa cent anys, uns mesos abans que comencés la Gran Guerra Europea, es posava en marxa la Mancomunitat de Catalunya. Les aspiracions catalanes d’autogovern nascudes a la Renaixença i amb l’aparició del catalanisme polític van fer possible un ampli consens de les forces polítiques catalanes i el reconeixement del govern de l’Estat espanyol per constituir una federació lliurement pactada de les quatre diputacions provincials catalanes amb la denominació de Mancomunitat de Catalunya.
El sis d’abril de 1914 es constituïa la Mancomunitat de Catalunya, segons un Reial Decret promulgat el 18 de desembre de 1913 pel president del consell de ministres del govern espanyol Eduardo Dato. Era el primer autogovern, malgrat la falta de competències i de recursos econòmics, des de setembre de 1714. Enric Prat de la Riba, el seu primer president, era l’artífex conjuntament a Francesc Cambó d’aquest projecte polític, que consistia en mancomunar les quatre diputacions catalanes. Segons l’Estatut elaborat per les diputacions catalanes la Mancomunitat constava d’una Assemblea General de 96 diputats representatius de les quatres diputacions provincials catalanes. La presidència va ser ocupada pel president de la Diputació de Barcelona, el mencionat Prat de la Riba. El Consell Permanent el formaven vuit consellers. La Mancomunitat de Catalunya es va organitzar com un govern, malgrat la manca de competències, a través de les conselleries següents: Camins i Ports, Cultura i Instrucció, Agricultura i Serveis Forestals, Beneficència i Sanitat, Obres Hidràuliques i Ferrocarrils, Telèfons, Política Social i Hisenda. L’obra de la Mancomunitat per modernitzar Catalunya va anar dirigida a tots els àmbits de la vida política, social i cultural. El president Prat de la Riba es ca comprometre a modernitzar el país construint carreteres, escoles, portant el telèfon a tots els pobles i creant infraestructures de tota mena.
La Mancomunitat de Catalunya va viure la seva curta etapa dins del marc del noucentisme. Un moviment cultural, filosòfics, estètic i artístic que va influenciar la creació a Catalunya.El principal mentor del noucentisme va ser l’escriptor i pensador Eugeni D’Ors “Xènius”. El noucentisme basava els seus principis en el classicisme, la mediterranietat i la civilitat que va formular Ors, a partir de 1906, en el seu Glosari publicat a La Veu de Catalunya. Aquell mateix any Prat de la Riba publicava La Nacionalitat Catalana, on exposava els ideals unitaris de cultura i civilització que formen les nacions. El noucentisme es consolidà al país a través de la burgesia catalana i fonamentalment del partit la Lliga Regionalista, fundat el 1901. La Lliga va compartir escena política i cultural amb altres moviments polítics i estètics influenciats per idees republicanes, radicals, llibertàries, socialistes, avantguardistes i anarcosindicalistes. Els moviments culturals i artístics van gaudir d’un esplèndid moment creatiu. Fou decisiva la tasca de la Mancomunitat alhora de crear tota mena d’institucions culturals que es van convertir en eines que van ajudar a construir el concepte diferencial de Catalunya.
Des dels seus inicis l’any 1914 la Mancomunitat va apostar per promoure l’acció cultural i pedagògica com eines transformadores de la societat catalana. Des de la unitat administrativa de Catalunya va propulsar la normalització, dignificació i
professionalització de professors, investigadors, escriptors, científics i pedagogs, que es van posar mans a l’obra per laborar en pro dels interessos de Catalunya. En aquest marc cultural, científic i pedagògic fou determinant l’actuació de la Mancomunitat per establir les bases de la modernització catalana i per promoure la
reforma ortogràfica de la llengua catalana. La Secció Filològica de l’Institut d’Estudis Catalans apostarà per potenciar l’estudi de la
llengua catalana per tal de crear una normativa d’ús oficial, sobretot a través de l’obra de l'enginyer Pompeu Fabra que promourà les normes del català modern amb els seus estudis lingüístics: Normes Ortogràfiques (1913), Diccionari Ortogràfic (1917) i
Gramàtica Catalana (1918). Pompeu Fabra va seguir criteris basats en la unitat històrica i geogràfica del català, així com aspectes de tots els dialectes i grafies dels sons parlats a totes les terres catalanes. Pompeu Fabra va aconseguir amb la seva obra lingüística retornar el català a la categoria de llengua de cultura. Una altra de les facetes d’aquesta institució amb el suport de la Mancomunitat va consistir en la recerca, recuperació i conservació del
patrimoni històric, arqueòlogic , etnològic i tradicional de Catalunya.
Enric Prat de la Riba es va envoltar d’importants col·laboradors que, al marge de la seva ideologia, van contribuir a enlairar l’esperit civilitzador de Catalunya. Entre els entusiastes col·laboradors de Prat de la Riba en la tasca d’organitzar el país hi havia Josep Puig i Cadafalch, Lluís Duran i Ventosa, Josep Pijoan, Antoni Rubió i Lluch, Eugeni d’Ors, Pere Coromines, Francesc d’A. Galí, Josep Carner, Jaume Bofill i Mates, Pompeu Fabra, Antoni Rovira i Virgili, Ramon d’Abadal, Pere Bosch Gimpera, Eladi Homs, Lluís Nicolau D’Olwer, Ferran Soldevila, Jordi Rubió i Balaguer, Rafael
Campalans, Carles Riba, Manuel Montoliu, Joaquim Folch i Torres, Tomàs Carreras i Artau, Adrià Gual, Manuel Ainaud, Alexandre Galí, Francesca Bonnemaison, Carme Karr, Rosa Sensat...
La Mancomunitat també es va manifestar favorable al reconeixement i formació de la dona, tasca que es promovia a través de revistes com Feminal que dirigia Carme Karr. En aquells
anys hi van destacar dones en tots els àmbits del món cultural i artístic com l’escriptora modernista Caterina Albert “Víctor Català”o Frederica Montseny que l’any 1921 publicà la seva primera novel·la curta. A l’escena destaquen la cantatriu
Conxita Badia i les actrius Margarida Xirgu i Mercè Capcir. Entres les artistes plàstiques hi ha la pintora Lluïsa Vidal i Puig, que l’any 1914 va exposar a la Sala Parès una sèrie de retrats de dones catalanes. Lluïsa Vidal durant els anys de la Gran Guerra
es va convertir en una activa pacifista formant part de Comitè Femení Pacifista de Catalunya. En el camp artístic hi ha altres dones com Pepita Teixidor i Francisca Rius i Sanuy, que va ésser alumna de la Llotja entre 1907 i 1914, i hi va aconseguir diversos
premis i diplomes, destacant la Medalla de plata atorgada per l’Acadèmia Provincial de Belles Arts. El camp de la pedagogia fou un dels sectors on més van proliferar les dones, és essencial la figura de les mestres Rosa Sensat, Victorina Vila i Maria Baldó.
En el món de l’ensenyament musical destaca la presència de la folklorista, compositora i pedagoga Narcisa Freixas. El 1909 Francesca Bonnemaison crea la Biblioteca Popular per a la Dona, que va canviar el seu nom el 1922 per el d’Institut de Cultura i Biblioteca Popular de la Dona. L’artista Lluïsa Vidal s’incorprà el 1910 a l’Institut de Cultura i Biblioteca Popular de la Dona i participà en el Patronat d’Obreres de l’Agulla, fundat per Dolors Monserdà i en la Llar, residència de professores i estudiants, que havia promogut Carme Karr. Una altra professora d’aquestes escoles de formació de la dona és Francesca Rius i Sanuy, que va portar la direcció artística del Patronat d’Obreres de
l’Agulla, així com de la Llar Escola de la Dona i Residència d’Estudiants, realitzant dins de la seva especialitat nombrosos treballs decoratius i ornamentals aplicats a labors tèxtils. El 1914 va participar en l’Escola d’Estiu del Consell d’Investigació Pedagògica
de la Diputació Provincial de Barcelona com a professora d’Aplicació del dibuix a l’ornamentació i estilització. L’any 1920 va ingressar com a professora a l’Institut de Cultura i Biblioteca Popular de la Dona, on va impartir classes fins el juny de 1936,
La Mancomunitat de Catalunya no disposava de recursos propis, el seu pressupost era el de les quatre diputacions provincials. Malgrat això, va portar a efecte una gran tasca política, social i cultural. Prat de la Riba, anomenat per Eugeni d’Ors, “el seny ordenador de Catalunya”, va demostrar les seves grans qualitats d’estadista i es va envoltar –com ja havia dit- d’importants col•laboradors que van contribuir a enlairar l’esperit cultural de Catalunya. La Mancomunitat de Catalunya per posar en pràctica la seva acció política en els àmbits de la cultura i la pedagogia, va crear noves institucions com el Consell de Pedagogia i va potenciar algunes d’existents com l’Institut d’Estudis Catalans. Intel·lectuals, literats, pedagogs i científics amb voluntat de servei públic van fer propi el projecte d’una cultura nacional autònoma i diferenciada, oberta a les influències europees i a l’intercanvi directe amb les acadèmies internacionals.
La Mancomunitat de Catalunya va crear diverses institucions d’ensenyament superior com l’Escola Catalana d’Art Dramàtic, l’Escola Normal de Mestres, l’Escola de Belles Arts, l’Escola de Bibliotecàries, l’Escola d’Alts Estudis Comercials, l’Escola
d’Agricultura, l’Escola d’Administració Pública, l’Escola d’Infermeres, l’Escola Industrial, l’Escola del Treball, l’Escola de Formació per a la Dona, l’Escola de Bells Oficis i l’Acadèmia d’Estudis Universitaris Catalans. A nivell artístic va potenciar la
Junta de Museus i va promoure la defensa del patrimoni arquitectònic i arqueològic de les terres catalanes (Empúries, Bohí, Terrassa, etc.)
En el camp de l’ensenyament la Mancomunitat va realitzat una gran tasca educativa i de gestió. Va impulsar noves escoles tant a les ciutats com en el món rural. La frase de Prat de la Riba: <<Ni cap poble sense escola, ni cap escola sense mestre>>, es va fer realitat.
La Mancomunitat va construir quatre escoles, una a cada província catalana: la Massó (Tarragona), els Torms (Lleida), Sant Llorenç de Savall (Vallès Occidental) i Palau-Saverdera (Alt Empordà) i va dignificar les escoles de la Casa de la Caritat i de la Casa de la Maternitat, que depenien de la Diputació Provincial de Barcelona. La Mancomunitat va promoure el català a les escoles a través de l’Associació Protectora de l’Ensenyança Catalana i va subvencionar les activitats de la xarxa associativa catalana, sobretot els ateneus i centres socials que tenien escola.
L’Institut d’Estudis Catalans i la Biblioteca de Catalunya van rebre un nou i important impuls que els va convertir en un referent de l’alta cultura catalana. La Mancomunitat va promoure també la creació de biblioteques populars arreu de Catalunya: Les Borges Blanques, Canet de Mar, Olot, Sallent, Valls, Pineda de Mar o El Vendrell. En el camp de l’ensenyament la Mancomunitat va donar suport a mestres i a pedagogs interessats en avançar cap a la renovació de l’ensenyança seguint els mètodes i sistemes pedagògics més progressistes d’Europa. La Mancomunitat va concedir beques a mestres i pedagogs perquè assistissin a aprendre in situ els nous mètodes pedagògics com el Montessori.
El Consell de Pedagogia, dirigit pel prestigiós mestre Alexandre Galí, va promoure l’Escola d’Estiu i va editar les revistes Quadern d’Estudi, Minerva i Butlletí de Mestres. El Consell de Pedagogia, va continuar organitzant, durant els anys que va durar la Mancomunitat, l’Escola d’Estiu per on va passar a fer un curset la prestigiosa doctora en pedagoga Maria Montessori. Les teories dels principals pedagogs europeus (Rousseau, Pestalozzi, Fröbel, Decroly, Kraus, Tolstoi i, entre altres, Maria Montessori) van ser estudiat pels mestres catalans i els seus mètodes d’ensenyament es van anar incorporant a les escoles catalanes.
A Catalunya destacaven tota una sèrie d’entitats de caràcter popular dedicades a l’ensenyament que, en alguns casos, representaven una gran innovació pedagògica vers l’escola oficial. La tradició ateneística del segle XIX va jugar un paper molt important en la modernització de l’ensenyament, així com l’aparició de les escoles laiques i les racionalistes, sobretot la fundada el 1901 per Francesc Ferrer i Guàrdia, l’Escola Moderna. A nivell d’Espanya és important la influència exercida a l’ensenyament per
Francisco Giner de los Ríos, fundador y primer director del “Instituto Libre de Enseñanza” (ILE) de Madrid, que seguia mètodes krausistes. L’ILE va promoure organismes com la “Junta para Ampliación de Estudios”, el “Museo Pedagògico Nacional” i la “Residencia de Estudiantes”. A les escoles privades de les terres catalanes destaquen els mestres i pedagogs Pau Vila, fundador de l’Escola Horaciana (Barcelona); Joan Bardina, fundador de l’Escola de Mestres (Barcelona); Joan Palau i Vera, director
de l’Escola Mont d’Or (Barcelona); Manuel Ainaud, director del Col·legi Nou Mont d’Or (Terrassa); Alexandre Galí, director de l’Escola Vallparadís (Terrassa); Frederic Godàs i Legido, director del Liceu Escolar (Lleida) i Josep Parunella, director de
l’Escola Mossèn Cinto (Barcelona). L’escola d’iniciativa privada i l’associacionisme van ser peces fonamentals de la societat civil per reivindica la construcció de noves escoles. L’Ateneu Enciclopèdic Popular (AEP) va posar en marxa el curs 1913-1914 una campanya pro “Escoles belles i dignes”, que va tenir una gran repercussió arreu de Catalunya i que significà la definitiva conscienciació cap a la construcció d’una escola nova. Un dels personatges més destacats en aquesta lluita pro escoles fou el president de l’AEP, Manuel Ainaud. Seguint aquest esperit innovador l’Ajuntament de Barcelona va crear el 1915 la Comissió de Cultura i una Assessoria Tècnica perquè vetllés per
l’educació i per les infraestructures escolars municipals. Al front d’aquesta institució
l’Ajuntament va posar Manuel Ainaud, assessor pedagògic; i Josep Goday, assessor d’arquitectura. La Comissió de Cultura va cercar la col•laboració dels intel·lectual catalans Pere Coromines, Lluís Nicolau d’Olwer, Josep Bofill i Mates, Carles Pi i Sunyer i Ventura Gassol. Es van reorganitzar les escoles barcelonines i es van crear les escoles Montessori. Davant el problema del dèficit escolar es va aprovar el projecte de construcció de nous edificis escolars i es va recórrer a l’arquitecte Josep Godall per que preparés els projectes. Les dues primeres escoles construïdes foren la Baixeras i La
Farigola, aquestes dues escoles foren dirigides per Fèlix Martí Alpera i Maria Baldó, respectivament. Des de 1914 ja existia l’Escola de Bosc a Montjuïc dirigida per la mestra Rosa Sensat i l’estiu de 1918 l’Ajuntament de Barcelona inicia els banys de mar
a la platja de la Barceloneta per els alumnes de les escoles municipals. Es constitueix el Patronat de les Escoles Domènech dirigides per Artur Martorell. La Mancomunitat impulsa l’any 1919 el Laboratori de Psicologia sota la direcció del pedagog belga
Georges Dwelshauvers. Cantines, colònies i noves escoles va ser la tònica pedagògica de la Catalunya de l’època de la Mancomunitat. El gener de 1922 s’inaugurava a la platja de la Barceloneta l’Escola del Mar, dirigida per Pere Vergés. Seguint la tradició de les escoles a l’aire lliure el 1923 s’inaugurava l’Escola Parc del Guinardó. L’any 1922 l’Ajuntament de Barcelona havia posat en funcionament el Patronat Escolar, un organisme mixt de col·laboració entre l’Estat i el municipi. El Patronat era coordinat per una Junta presidida per l’alcalde de la ciutat. El Patronat tenia l’atribució de nomenar mestres oficials de les escoles públiques i es feu càrrec de la coordinació pedagògica. El Patronat va promoure la construcció de noves escoles i va encetar les Colònies Escolars
de Vilamar (Calafell), Can Puig (Collserola) i Martorelles. Aquest any surt el primer número del Butlletí dels mestres dirigit per Alexandre Galí. Se celebra a Barcelona el II Congrés Internacional de Psicotècnia sota la presidència d’Edouard Claparède. Decroly
publica Vers l’école renovée, que influenciarà el seguidors de l’escola nova. El Patronat Escolar va començar a construir nous edificis projectats com el Lluís Vives de Sants o el Pere Vila del passeig Sant Joan, però el cop d’Estat de Primo de Rivera va aturar les obres i a més va acabar amb els anhels de l’escola renovada. Les construccions escolars previstes es van ajornar fins el temps de la Segona República. La Mancomunitat de Catalunya no va deixar cap camp de costat i, malgrat les dificultats de tot tipus, va promoure totes les matèries de l’humanisme des de la filosofia a la ciència. En el camp filosòfic destaquen Jaume Serra Húnter, Tomàs Carreras i Artau, catedràtics de la Universitat de Barcelona i Josep Maria Capdevila, alumne d’Ors, va ésser un dels fundadors de la Societat Catalana de Filosofia (1923).
La ciència i la medicina va ser un dels camps protegits i potenciats per la Mancomunitat de Catalunya a través de la creació del Laboratori de Psicologia Experimental, del Institut de Fisiologia i del Laboratori Municipal de Barcelona. El Laboratori Microbiològic Municipal de Barcelona, on el doctor Jaume Ferran i Clua havia desenvolupat les vacunes contra la ràbia, el còlera, el tifus i la tuberculosi, va passar a ser dirigit per Ramon Turró. El biòleg es va envoltar d’un eminent equip de doctors i investigadors científics de primera línia com Pere Domingo, Pere González i Francesc Duran y Reynals. També l’Institut de Fisiologia va viure una etapa de plenitud investigadora sota la direcció del doctor August Pi i Sunyer i dels seus principals col·laboradors Jesús Bellido i Raimon Carrasco i Formiguera.
La medicina catalana va conèixer en aquest període un gran desenvolupament científic. Ja el 1913 s’havia celebrat a Barcelona el Congrés de Metges de Llengua Catalana. La Facultat de Medicina coneixerà duran l’època de la Mancomunitat un dels seus grans moments. El 1906 la Facultat havia abandonat el vell edifici del carrer del Carme i s’havia instal·lat al modern edifici del Clínic. El fet que la Facultat de Medicina y l’hospital estiguessin en el mateix edifici va afavorir el contacte del malalt amb l’estudiant de medicina. També va ser important per a la medicina la creació de l’Escola d’Infermeres.
En els anys de la Mancomunitat destaquen grans especialistes de la medicina com Jaume Peyri, expert en malalties venèries; Pere Nubiola, catedràtic de obstetrícia; Josep M. Bartrina, catedràtic de patologia quirúrgica; Francesc Gallar, catedràtic de patologia digestiva; Hermenegildo Arruga, cirurgia oftalmològica i la saga familiar del Barraquer (Josep Antoni i Ignasi). També continua la seva tasca científica el ja citat Ramon Turró que, durant aquesta etapa de Catalunya, esdevé un dels més eminents científics de la psicologia humana i de l’origen del coneixement. Ramon Turró va ser un gran lluitador contra la marginació social y cultural en que vivien un gran nombre de ciutadans de Catalunya. Turró, científic i filòsof, es va interessar per el tema de la fam, per l’anafilaxi, per les bacteriolítiques naturals i per les propietats bacteriològiques dels teixits. Tampoc podem oblidar l’obra del doctor Emili Mira López, que va realitzar una gran aportació a la psicologia i psiquiatria moderna. Els seus treballs van contribuir al desenvolupament de la psicopedagogia i la psicologia jurídica.
En el camp de la divulgació científica és important la tasca desenvolupada per les institucions catalanes com l’Institut d’Estudis Catalans, el Consell de Pedagogia i l’Escola del Treball alhora d’organitzar els Cursos Monogràfics d’Alts Estudis i d’Intercanvi de la Mancomunitat de Catalunya, que va permetre la vinguda a Barcelona d’eminents pedagogs, catedràtics i científics. El 24 febrer de 1923 l’eminent científic alemany Albert Einstein va pronunciar una conferència sobre la teoria de la relativitat, a
l’Escola del Treball. Abans d’abandonar Barcelona el científic va
visitar el Sindicat de la Distribució de la CNT on va participar en una xerrada amb Ángel Pestaña: «Vosaltres ―digué Einstein― sou revolucionaris del carrer i jo en sóc de la ciència».
Uns dies després el 10 de març era assassinat el carismàtic líder de la CNT catalana Salvador Seguí “El Noi del Sucre”, mort al carrer de la Cadena a causa del trets de pistolers a sou de la federació patronal catalana. La Mancomunitat de Catalunya va haver de conviure en els temps convulsos i tràgics del pistolerisme barceloní dels anys vint, les lluites obreres i la repressió i llei de fugues promoguda pel governador civil general Severiano Martínez Anido i pel cap de policia coronel Miguel Arlegui.
La presidència de la Mancomunitat de Catalunya va recaure en dos eminents personatges de la vida política i social catalana, per l’advocat i polític Enric Prat de la Riba (1914-1917) i l’arquitecte modernista i historiador de l’art Josep Puig i Cadafalch (1867-1956), que va continuar l’obra de l’anterior des de 1917 fins el cop d’Estat del general Miguel Primo de Rivera. La Mancomunitat de Catalunya va desenvolupar la seva tasca política, social, pedagògica i cultural des d’abril de 1914 fins el cop d’Estat de setembre de 1923. Aleshores la Mancomunitat va ser intervinguda pel govern del Directori militar que nomenà el general Carlos Losada per presidir-la, el qual, posteriorment, fou succeït per el polític monàrquic Alfonso Sala. L’any 1925 la Mancomunitat serà dissolta definitivament per la dictadura amb el vist-i-plau del rei Alfons XIII. La dictadura militar va suprimir o va intervenir les institucions creades per la Mancomunitat. El camp pedagògic va ser el més atacat per la dictadura que va eliminar l’Escola d’Estiu i les subvencions a l’ensenyament del català. En aquests anys dictatorials desapareixen els organismes creats per l’Ajuntament de Barcelona com el Patronat Escolar i la Comissió de Cultura. Això va significar l’aturada de la construcció d’infractores culturals i pedagògiques tant a Barcelona com a la resta de Catalunya.
La Mancomunitat de Catalunya va ser clausurada i les seves competències retornades a les diputacions de les quatre províncies. Les institucions escolars creades per la Mancomunitat o van desaparèixer o van passar a ser controlades per l’Estat, que va
sancionar l’ensenyament en català i va depurar de llibres catalans les biblioteques de les escoles. Catalunya haurà d’esperar a que bufin aires de llibertat per tornar a reorganitzar les seves escoles amb dignitat. L’any 1931 la Constitució republicana proclamà que
l’ensenyament havia de ser gratuït, laic i renovador. Per la seva banda l’escola republicana impulsada per la Generalitat de Catalunya establia per norma l’ensenyament dels valors cívics de llibertat, justícia, solidaritat i democràcia. Durant la Guerra Civil
l’escola catalana va innovar radicalment amb la creació del Consell de l’Escola Nova Unificada (CENU), que recollia les principals experiències pedagògiques que anaven de l’Escola Moderna de Ferrer i Guàrdia a les escoles noves de la República. La victòria
franquista va endarrerir l’ensenyament a Catalunya fins a èpoques anteriors a la renovació pedagògica i va instal·lar en el seu lloc l’escola espanyolitzada del nacionalcatolicisme.
Les experiències culturals, científiques i pedagògiques que va encetar la Mancomunitat de Catalunya són eines encara vàlides per a la construcció d’un nou país on el ciutadà hauria de ser el centre de tot el sistema polític, social, econòmic i cultural.
.Ferran Aisa-Pàmpols
(Barcelona, 16 d’octubre de 2014)
No hay comentarios:
Publicar un comentario