Bombardeig d'escoles guerra civil - Revista Docència - Ferran Aisa

DE COM EL FRANQUISME VA BONBARDEJAR ESCOLES. EL CAS DE L’ESCOLA DEL MAR I EL LICEU ESCOLAR FERRAN AISA L’aviació feixista ja fos de procedència alemanya o italiana es va dedicar a sembra el terror amb el bombardeig de les ciutats obertes. La discriminació dels objectius va causar nombroses víctimes entre la població civil i va enrunar centenars de cases. Entre les víctimes del bombardeig hi ha edificis escolars i molts alumnes i mestres que en hores lectives estaven desenvolupant tasques escolars. En aquest darrer cas cal citar el Liceu Escolar de Lleida o l’Escola de Refugiats de Sant Felip Neri de Barcelona. Per una altra banda hem de parlar de l’Escola del Mar, aleshores per seguretat traslladada al Roserar de Montjuïc, que fou destruïda pel bombardeig massiu sobre la Barceloneta. Per antiguitat de fundació li correspon el Liceu Escolar de Lleida, tot un referent de la història de l’educació catalana. Es tracta d’una escola nascuda l’any 1906 per l’empenta de Frederic Godàs i Legido (Lleida, 1879-Senaillac-Occitània, 1920), mestre que va saber crear un gran centre pedagògic de caràcter laic i d’avantguarda a les terres de ponent. El Liceu Escolar fou com un vaixell que navegava pel Segre amb tota una càrrega romàntica de pedagogia. Un vaixell que va anar sembrant arreu dels pobles lleidatans l’afany educatiu amb la intenció de crear una escola nova. D’aquesta empenta pedagògica van néixer les sucursals del Liceu escolar a pobles com Almacelles, Balaguer, Bellcaire d’Urgell, Castellserà... La pedagogia innovadora del Liceu Escolar va sacsejar l’esmorteïda capital del Segre que, en aquella època, era dominada pel catolicisme i el conservadorisme polític, per convertir-la en un temple laic on els alumnes, seguint la consigna d’Horaci, aprenien delectant-se. Després dels Fets de la Setmana Tràgica l’Església i els partits conservador (inclòs la Lliga Regionalista) van criminalitzar l’Escola Moderna i les escoles laiques com inductors de l’ateisme i de l’anticlericalisme del poble. La reacció catòlica va organitzar nombroses actes en contra les escoles laiques a tot Espanya. Els conservadors catòlics de Lleida van celebrar un míting contra aquestes escoles el 20 de març de 1910 als Camps Elisis, el Diario de Lérida, clamava: <<¡Abajo las Escuelas sin Dios! Mitin contra las escuelas laicas!>> Però el Liceu Escolar va continuar el seu periple educatiu amb impactant èxit. La construcció del modern edifici escolar del carrer Blondel, sota els auspicis de pedagogs com Pestalozzi, va crear les ires dels enemics de la llibertat, que van combatre amb tots els seus medis l’obra modèlica de Godàs, que va haver de fer front a les nombroses crítiques i als atacs dels sectors més intolerants de la societat, que s’oposaven a la modernitat pedagògica i, sobretot, s’enfrontaven al model de laïcisme escolar. Godàs se’n va sortir i la seva escola no solament fou una fita pels lleidatans de la capital, sinó també per moltes famílies de les comarques de ponent que feren del Liceu Escolar la seva escola. Frederic Godàs, home d’idees republicanes i lliberals, en matèria educativa era admirador de Pablo Montesino, Francisco Giner de los Ríos, Pau Vila i, entre altres, Francesc Ferrer i Guàrdia. La concepció pedagògica de Godàs era completament oberta als nous temps, cosa que la feia extensiva més enllà de les seves aules, d’aquí les conferències extraescolars i la creació de les diverses sucursals escolars. Godàs tenia la convicció que la veritable fraternitat no exigia baixar fins a la incultura del neci, sinó aixecar els altres al propi nivell cultural del savi. El Liceu Escolar va aconseguir crear una escola completament d’avantguarda, on els plantejaments pedagògics de Rousseau, Pestalozzi, Fröbel, Montesinos o Montessori eren presents en l’educació dels nens i de les nenes. El Liceu Escolar fou la primera escola nova de Lleida i una de les primeres que hi va haver d’aquest ideal renovador a Catalunya. Hem de situar el Liceu Escolar de Godàs a l’alçada de les experiències modèliques privades que van realitzar les escoles fundades per mestres com Pau Vila, Joan Bardina, Josep Palau Vera, Alexandre Galí o Manuel Ainaud. El Liceu Escolar fou una escola on l’educació del nen i la nena era activa, on l’alumne era el centre educatiu que es desenvolupava dins d’un ambient completament alegre, tolerant i democràtic. Frederic Godàs, alhora d’inaugurar l’edifici del carrer Blondel, escrigué al número 56 (maig de 1913) del Boletín del Liceo Escolar: <> El Liceu Escolar és doncs l’obra del seu director Frederic Godàs Legido, un personatge posseït d’una gran força creativa, capaç de transmetre-la als seus deixebles amb pura energia emancipadora. L’escola va viure la seva etapa d’or entre l’any 1913 en què s’inaugurà l’edifici del carrer Blondel i l’any 1920 data de la mort de Frederic Godàs. La col·laboració principal la va trobar amb la seva esposa Victorina Vila i Badia (Albesa, 1883-Mèxic, 1962), mestra i professora de música, fou directora de l’Escola Minerva de nenes a Lleida. Els col·laboradors principals del mestre lleidatà a més de la seva esposa, foren el republicà Humbert Torres (primer alcalde popular de Lleida i pare del poeta Màrius Torres), el mestre de la Normal Enric Arderiu, el seu germà Benigne, Gabriel Ramón, Enric Amorós, Josep Plana, Francisco Sancho, Josep Estadella, Enrique Gómez, Ramon Currià i Lluís Valeta. A partir del curs 1917-118 s’incorporen al claustre de mestres i professors joves inquiets lleidatans i aragonesos que destacaran poc després en el camp de la política i la lluita social com Víctor Colomer, Joaquim Maurín, Felipe Alaiz, Anton Sabater Mur, Francisco Moles i els fills del fundador de l’escola Frederic i Elvira. Els joves mestres van militar a les files republicanes, a la CNT i el POUM. El magnífic edifici del Liceu Escolar, dissenyat per l’arquitecte Francesc Morera, constava de tres plantes, totes elles obertes als quatre vents. La façana principal donava al carrer Blondel i les altres tres eren orientades al Segre i a l’horta lleidatana. Des de les finestres de l’escola es disposava d’una bona vista sobre el riu i sobre una Lleida encara molt rural. L’obertura de l’edifici als quatre vents mantenia sempre les aules ben ventilades i amb llum natural, cosa que resultava positiu per la salut dels alumnes. En el frontispici de la façana principal es podia llegir el nom dels principals “patrons” del Liceu Escolar, es tractava dels grans mentors pedagògics: Rousseau, Fröbel, Spencer, Montesino, Vives i Llull, i, a dalt de tot, rematant l’edifici, al peu del parallamps, el rostre de Pestalozzi. Ells, els “patrons”, havien de guiar i orientar a mestres i a alumnes cap a una gran tasca educadora. Una escola feta amb la idea de treballar per l’educació dels homes i de les dones de demà. El nou edifici escolar ocupava una àrea de 480 metres quadrats, al seu voltant tres espaiosos patis envoltaven l’edifici, els quals eren destinats al descans i a l’esbarjo dels alumnes. La planta baixa constava de dues aules i un pati independent per a la secció de noies, doncs seguint la tradició de l’època les classes no eren mixtes. En aquesta planta hi havia el vestíbul, la sala de música, la recepció i les cinc aules destinades a primera ensenyança i comerç i un pati cobert i completament independent dels anteriors citats. En els baixos de l’edifici hi havia els menjadors per a mestres, professors i alumnes; i, a més, s’havien encabit els serveis de la casa: cuina, celler, magatzem i caldera de la calefacció central. Al primer pis s’havien inclòs les instal·lacions següents: sala de visites, administració, biblioteca, despatx del director, sala d’estudi, laboratori, tres aules i les habitacions particulars del director. En el segon pis hi havia cinc aules, quatre grans dormitoris pels alumnes internats, sala de bany, dutxes i W. C. Al tercer pis hi havia les habitacions dels professors que residien al Liceu, a més d’altres dependències, com dormitoris pel servei, el dispensari, el vestuari i el magatzem. Tots els departaments de l’escola rebien llum directa de l’exterior i l’aire entrava lliurement per les nombroses finestres de l’edifici. Una completa instal·lació de calefacció central ajudava a moderar la temperatura de les aules a l’hivern. L’editorial del butlletí número 56 de maig de 1913, exclamava: <> A la prematura mort de Godàs l’escola va continuar la tasca educadora del centre seguint, amb més o menys encert, el camí marcat pel seu fundador. Aquesta segona etapa es deté l’any 1928, quan la família Godàs es desfà de l’escola. Posteriorment va passar a altres mans que van desenvolupar una educació més tradicional d’acord amb el sistema educatiu marcat per la dictadura de Primo de Rivera i més obert amb els anhels pedagògics de la II República Espanyola. L’escola va restar oberta durant la Guerra Civil, aleshores fou inclosa en l’obra revolucionària del CENU. El Liceu Escolar va desaparèixer, definitivament, el 2 de novembre de 1937, quan l’atac aeri de l’aviació feixista sobre Lleida va destruir-la, alhora que matava a nombrosos alumnes i una mestressa que, en aquelles hores de la tarda, eren a classe. La ciutat de Lleida va patir el primer atac aeri més important de la seva història el dia 2 de novembre de 1937, a les 15,40 de la tarda. Els Savoia Marchetti S. M. 79, de l’Aviazione Legionaria Italiana, van bombardejar el centre de Lleida. En un atac sorpresa van llançar 12.600 quilos de bombes sobre la població indefensa, al seu pas va quedar un rastre de mort i destrucció que recorria la plaça de Catalunya, el carrer Blondel, el carrer Major, la plaça de la Sal, la Rambla de Ferran i, després de girar a l’entrada del riu a la ciutat, van continuar bombardejant pel Cap Pont i deixant rere seu una gran tragèdia humana retornaren a la base aèria de Soria. Dos edificis escolars van patir el bombardeig, el Colegio Ibérico de la Rambla Ferran i el Liceu Escolar de l’avinguda Blondel. Segons els historiador Josep Maria Solé Sabater i Joan Villarrolla, en el seu llibre España en llamas, la guerra civil desde el aire, més de 60 alumnes del Liceu Escolar de 9 a 13 anys van quedar sepultats sota les runes de l’edifici enderrocat per les bombes feixistes. El periòdic comunista UHP (4-11-1937) citava el nom de la mestra Dolors Padró Rauret i de 21 alumnes, entre 10 i 13 anys, morts a conseqüència del bombardeig. L’any 1922 el Patronat Escolar de l’Ajuntament de Barcelona inaugurava a la Barceloneta l’Escola del Mar. Els motius de creació d’aquesta escola foren exposats en un comunicat de la Comissió de Cultura: <> La Comissió de Cultura havia posat en marxa la campanya “Banys de mar per als alumnes de les escoles de Barcelona”, per combatre totes les malalties infantils inclosa la tuberculosis. Un dels principals mentors d’aquest tipus d’escola a l’aire lliure era el metge Lluís Sayé. L’Ajuntament de Barcelona seguint aquest consells higiènics i de salut ja havia creat el 1914 l’Escola de Bosc a Montjuïc, les institucions de cantines a diverses escoles, les colònies escolars i els banys de mar per els escolars municipals. El director de l’Escola del Mar fou el mestre Pere Vergès i Fararés (Barcelona, 1896-1970). L’escola va ser edificada a la platja anomenada –aleshores- dels Pescadors, al final del carrer Almirall Aixada. Josep Goday va projectar un edifici tot de fusta, en una posició semblant als xamfrans de l’Eixample i sostingut sobre uns pilars que l’allunyaven de la humitat de la recta. En un opuscle de la Comissió de Cultura es conceptuava les característiques d’aquesta esco9la i quins eren els seus fins: <> La missió pedagògica consistia en fer les màximes classes a la vora del mar i a ser possible els alumnes vestirien només amb el de bany. L’entrada a l’escola era a les vuit del matí, a les nou esmorzaven, a continuació es feia una classe a l’aire lliure, d’onze a dotze gimnàstica i natació (quan feia bon temps). Després de dinar descans a la platja i a la tarda jocs i estudi a les aules, berenar i a les cinc sortida de l’escola. Els alumnes disposaven d’una barca “Náusica” amb un vigilant que feia tasques de socorrista. Aquest centre escolar municipal va publicar la revista Garbí, que recollia fins i tot estudis de meteorologia subministrats per l’Observatori Fabra, i va editar llibres adreçats als seus alumnes, com ara L’Escola del Mar, Llibre del Mar, Les representacions de titelles a l’Escola del Mar, La vida social a l’Escola del Mar, etc. L’Escola del Mar havia estat molt valorada pels pedagogs del país i de l’estranger que la visitaren sovint, entre els il·lustres visitants figura el matemàtic Albert Einstein, durant la seva estada a Barcelona el febrer de 1923, i Francesc Macià l’estiu de 1931. L’Escola del Mar va ser bombardejada el 12 de gener de 1938, cosa que va significar la desaparició de l’emblemàtic edifici, per sort no hi hagueren víctimes doncs l’escola s’havia traslladat per precaució al Roserar de Montjuïc. Les bombes feixistes van continuar fent estralls sobre diverses escoles barcelonines i catalanes, el 30 de gener de 1938 l’aviació italiana va bombardejar la zona de la Catedral fent blanc sobre l’escola de nens refugiats de Sant Felip Neri amb el resultat de més quaranta morts, la majoria d’ells infants. Ni el Liceu Escolar de Lleida ni l’Escola del Mar de la Barceloneta no van tornar-se a edificar mai més en el seu emplaçament original. Victorina Vila i la seva filla Elvira Godàs van continuar la tasca pedagògica a Mèxic on van viure exiliades, mentre que Frederic Godàs i Vila (militant del POUM) fou detingut, condemnat a mort i commutada per trenta anys de presó. A la sortida de la presó va muntar l’escola Petit Món a Castelldefels. L’any 1948 l’Ajuntament franquista barceloní va instal·lar la nova Escola del Mar al carrer Gènova, 12, de la barriada del Guinardó. Ferran Aisa és autor dels llibres: Mestres, renovació i avantguarda pedagògica a Catalunya, Edicions de 1984, Barcelona, 2008) i El Liceu Escolar de Lleida, Fonoll, Juneda, 2013. Docència USTEC-STEs-IAc, Núm. 41, Desembre, 2018.

Jesús Lizano - Misticismo libertario - Ferrran Aisa - A Ideia

Jesús Lizano y el misticismo libertario Ferran Aisa

Jesús Lizano Lizano (Barcelona, 1931-2015), era hijo de un barbero del barrio barcelonés del Poble-sec, su madre tenía un carácter fuerte, quería que las cosas fuesen siempre rectas, tanto era así que el poeta siempre decía que las cosas eran curvas: <> A Lizano le gustaban los paraísos curvos porque sabía que la anarquía también es curva. Licenciado en Filosofía y Letras por la Universidad de Barcelona, ejerció un corto tiempo de profesor y trabajó de corrector en la editorial Vicens Vives hasta su jubilación. Defendió lo que denominaba el Misticismo Libertario, la evolución desde el Mundo Real Salvaje hacia el Mundo Real Poético, como un camino hacia la conquista de la inocencia. Poeta libertario, filósofo místico, pensador anarquista. Su obra poética y filosófica está recogida en numerosos volúmenes, algunos libros en edición de autor, destacan: Poemas de la tierra (1955), Jardín Botánico (Premio Juan Boscán, 1957), Libro de la soledad (1958), La creación humana (1958), Fin de la tierra (1972), Misticismo libertario (1985), Lo unitario y lo diverso (1989), La selva (Premio Ciudad de Martorell, 1991), Héroes (1995), toda la serie de volúmenes de Lizanote de la Mancha (1997-2001), ¡Hola compañeros! Manifiesto anarquista (2000) y su Aventura poética Lizania en diversas ediciones y ampliaciones publicadas desde 2001 hasta la última edición de la Fundación Anselmo Lorenzo (FAL) de 2014, en dos volúmenes recogía una gran parte de su obra que incluía Las cartas al poder literario. Jesús Lizano publicó también números artículos en periódicos y revistas como Avui, El Ciervo, Enciclopèdic-Noticiari, L’Irradiador de l’AEP y, entre otros, “La Columna poética” en la revista libertaria Polémica, título que fue motivo de uno de sus poemas pacifistas más célebres: <> Conocí a Jesús Lizano en los años ochenta del siglo pasado cuando se dedicaba a realizar recitales poéticos en los Ateneos Libertarios, sobretodo el de Gracia, en plazas y en bares de Barcelona. Diversos poetas libertarios y contraculturales habían creado el grupo O’Així, en donde destacaban, Jordi Pope, Enric Casasses, Joan Vinuesa, Eulàlia Framis, David Castillo, Meritxell Sales, Jaume Sisterna y Jesús Lizano. También formó parte del grupo poético “La Pipironda” creado por Ángel Carmona, pero fue a partir de que Lizano entró en contacto con el Ateneo Enciclopédico Popular (AEP), donde se hizo más profunda nuestra amistad. Desde entonces participó en actos culturales y poéticos organizados por el AEP, por ejemplo los viajes a Collioure en el homenaje anual a Don Antonio Machado, el recital poético en los actos de “Anarquismo, Exposición Internacional”, en noches poéticas organizadas por la CNT, el Certamen de la Libertad, los actos poéticos en el Espai Obert, los encuentros ateneísticos con los compañeros Gerard Jacas, Manel Aisa, Montserrat Jornet, Antonio Turón, Sonia del Río, Vicky Calpe, Adolfo Castaños, Abel Paz, Mei Vidal, Juanjo Alcalde, Carles Sanz, Luis Andrés Edo, Conxa Pérez y los amigos del Ateneo Libertario del Poble-sec José Pérez, Esperanza Gil. Sonia Turón…, yo mismo le presenté con el AEP su libro Héroes, publicado por Ediciones Libertarias. Una vez jubilado, en un momento de crisis creativa, le dejamos la llave del Ateneo para que pudiera acudir todas las mañanas y pudiera de nuevo crear, así fue, pues pronto nos deleitó con su poema “Vuelven los versos”, donde el poeta, herida su alma, recupera la voz con sus palabras: <> El año 1997 le dediqué el poema “El amigo poeta”, en que hablaba de la soledad del poeta y de su alegría de poder escribir en el Ateneo. Lizano, unos años después, me dedicó el poema “El fantasma del Ateneo”, en que rememoraba su recogimiento espiritual en el AEP, y él mismo se regocijaba en ser el fantasma que acudía cada mañana recorría los anaqueles de libros y los archivos polvorientos del Ateneo donde convertido en Lizanote de la Mancha escribía sus versos como este que acababa diciendo: <> Su necesidad de concentración para crear y reflexionar la buscaba en lugares como el Monasterio de Montserrat, Lizano alquilaba con asiduidad una celda donde pasaba unos días concentrado en su soledad. Una vez un monje le dijo que había llegado un fraile amante de la filosofía que quería conocerlo. Lizano le dijo que de acuerdo que lo esperaba a las siete de la tarde en la entrada del templo. Al día siguiente el monje fue a ver a Lizano y le dijo que ayer lo esperaban a la entrada del templo. Y Lizano contestó, pues yo estaba allí, pero de que templo hablamos, para mí el tempo es la puerta del jardín. Los monjes quedaron estupefactos… Así era Jesús Lizano capaz de montar una manifestación en plena Rambla del Liceo, alquilar una barca de recreo y realizar un recital poético en medio de las aguas del puerto. Una manifestación que seguía una pancarta en que se podía leer “Mundo real poético”. El colectivo Jesús Lizano, Lizanote de la Mancha, nos conducía hacia Lizania: <> La aventura poética de Jesús Lizano, tras su salida en el programa de televisión de Sánchez Dragó, se extendió por toda la península ibérica. El poeta Antonio Orihuela le invitó a los Encuentros Poéticos Voces del Extremo de Moguer. Lizano llevó su poesía por ateneos y centros culturales de toda España, su manera de decir los poemas llenaba con éxito las salas. Unos días antes de su muerte apareció en una selección de poetas libertarios coordinada por Fernando Barbero Carrasco Palabras de barricada, Una recopilación de anarcoversos (Queimada, Madrid, 2015), donde se recogían cinco poemas de Lizano (Personas curvas, Mamíferos, Manifiesto poético, El capitán y Caballitos), que se presentó en Moguer, como tributo al poeta desaparecido, aquel mismo verano. Antonio Orihuela escribió un epitafio para Jesús Lizano: <> El poeta y pensador ácrata Jesús Lizano desarrolló un pensamiento libertario basado en la idea del mundo real poético en oposición al mundo real político que perpetua la situación social de dominantes y dominados. El poeta (y pensador) propone la idea de una sociedad comunista poética que, a través del misticismo libertario, conseguiría que el ser humano alcanzase la conquista de la inocencia. Lizano, en sus planteamientos filosóficos, proclama el retorno al estado natural cuando los seres humanos vivían en armonía entre sí y con la naturaleza. El fragmento final de su poema “La conquista de la inocencia” es fundamental para comprender su filosofía anarquista y su misticismo libertario: <> Otro aspecto original del poeta es su reivindicación de la especie humana por encima de la propia sociedad, ya nos había dicho que nadie recordaba que era mamífero: <> Pero aún no lo aclaraba mejor con su comunismo poético Cuando nos decía: <> El misticismo libertario que nos propone Jesús Lizano es una forma de habitar en el mundo. Forma parte de su aventura poética que testimonia todo cuanto ha sentido y soñado, es su rebeldía a todos los recovecos del dominio, a todo aquello que es carcelario que nos confunde a veces en el desamor generalizado hacia una misma causa. Una aventura poética que señala su encuentro con la tragedia humana, oculta, deformada por la razón que tanto nos han mitificado. Y es la crónica del encuentro con la Belleza, de este descubrimiento del poeta que recrea en su mundo poético, el proceso creativo de su mente que el mismo autoproclama Misticismo libertario. Un pensamiento poético donde se reúnen el sentido contemplativo y la rebeldía, la consciencia de nuestra condena al espacio y al tiempo, y como dice Lizano: <<…a la servidumbre al mundo real salvaje, del que procedemos y dependemos (mitificado como naturaleza…) y al mundo real político (mitificado como sociedad…), en el que nos debatimos y, a la vez, la certeza de que lo mismo que un ser humano concreto, desde su cotidianidad, el mundo real y su ascesis creativa (la auténtica ascesis) puede avanzar hacia su plenitud, la especie se dirige igualmente a ese mundo real poético, a nuestra plenitud real, en nada tan señalada y viva como en la Poesía (como síntesis de lo consciente y de lo sensible). Eso sí, en su camino de imperfección, todo lo que señala nuestra razón perdida en su sed de dominio. Porque la mente debe evolucionar libremente, instintivamente, para que su energía sea creativa, para que cada ser humano sea un mundo -¡consciente!- y la razón debe equilibrarse, poner su energía al servicio de lo creativo, superando su inclinación al dominio, su fácil adaptación a lo mecánico, a la división entre dominantes y dominados y el alma, todo el mundo de sentimientos y pasiones (necesitados de su coordinación con lo creativo) debe extenderse superando su dependencia a la razón y a los contextos destructivos.>> La tierra que Lizano ha descubierto, que explora y describe en sus versos, es la que conduce a lo creativo, al mundo real poético. Habla de cómo la soledad, en el mundo real salvaje y político que nos protagoniza y domina, es la materia de lo creativo, la inocencia. Esta aventura, en fin, es una obra poética, llena de mensajes, de caminos, de vuelos, de imágenes e ideas, una vibración de la energía, un canto como todo el Arte, a lo diverso, a la Belleza y a la Tragedia. Y en palabras de Lizano: <> Jesús Lizano con su obra poética-filosófica se manifiesta favorable a construir un camino que rehaga los viejos puentes de la acracia y lo hace tanto con sus versos, como con su pensamiento, desde los cuales construye un universo denominado Lizania, que tiene su origen en el primer verso de 1945 cuando afirmaba que había descubierto “Tierra”: <> La utopía vive en el horizonte de Jesús Lizano, es una utopía poética, basada en la sensibilidad de la belleza. Lizano con su visión completamente utópica considera que el mundo real político es el que perpetua la situación social de los dominantes y los dominados, el poeta, desde su misticismo libertario, nos sugiere que todos hemos de caminar hacia la conquista de la inocencia, lo místico y lo libertario son pues lo esencial de su poesía como él mismo nos recuerda con su poema “Místico por dentro y libertario por fuera”: Quien es místico por dentro y no es libertario por fuera aprisiona el alma, se agota el sentimiento antes de alcanzar otros mundos, pronto solo se contempla a sí mismo, es una tierra estéril, una voz perdida, una luz en una caverna, toda su palpitación se diluye en las sombras, no habla su silencio, no engendra, no canta, le bloquean todos los espejos. Quien es libertario por fuera y no es místico por dentro se pierde entre los molinos, sale al campo y no siembra, da palos de ciego, conquistaría el mundo perdiendo su esencia, vacío es su cántico, sin lágrimas, sin músicos en sus manos, sin praderas verdes en sus ojos no alcanza el abrazo ara, pero no siembra. Publicado en A Ideia. Revista de cultura libertaria, números 90-93, Outono, 2020, Évora-Portugal Ferran Aisa-Pàmpols (Barcelona, mayo de 2020)

Barcelona balla - RKB- Ferran Aisa

Barcelona balla-Apuntes para el programa de Ràdio Kanal Barcelona (RKB) Entrevista efectuada por Dino Ruiz a Ferran Aisa el 10 de deiciembre de 2020 en la emisora de la Gran Vía, 645. Ferran Aisa

Siglo XVIII i XIX: Bailes aristocráticos (Palacios Centelles, March, Maldà, Savassona, Moja, La Virreina, Capitanía General, etc.) Cases señoriales de la burguesía: (Rambla, Paseo de Gràcia, etc.) Bailes ofrecidos por el marqués de Sentmenat, de Alella, de Comillas, Familia Güell, Magarola, Gomina, etc. Balls: Rigodón, polca, vals… Bailes de disfraces Bailes populares: Gremios de Artesanos y de campesinos. Huertos del Raval (Hort d’en Murlà en la calle Hospital-Junta del Comercio). Teatro de la Santa Cruz (Principal) a beneficio del Hospital de la Santa Cruz y San Pablo. Platea del Gran Teatro del Liceo bailes de máscaras a beneficio de la Casa de la Caridad. La Lonja a beneficio de los pobres. Teatro Lírico en el paseo de Gràcia. Bailes patronales de los diversos gremios de Barcelona. Fiesta de Nuestra Señora del Carmen. Bailes de Patacada (Almacén de baile de la Barceloneta, de Santa Mònica, de la calle de la Tapias. Sociedades recreativas: La Linterna, La Favorita, La Violeta, La Amistad, La Nueva Paloma, La Camelia, La Aurora, La Maravilla, Mabille, El Ramillete, Nueva Panchita, La Sirena, etc. Bailes en los teatros Romea, Odeón, Pireo, Casino Artesano, Olimpo, La Fraternidad Barcelonesa, La Papallona, La Flor de un día, Cibeles, La Serpentina, Círculo del Casino, etc. Bailes de Montjuïc: La Font Honrada, la Torrassa, Walkiria, etc. Entoldados: Plaza Cataluña, plaza Real, etc. A disposición de diversas sociedades de bailes i recreativas. Fiestas de las Peñas lúdicas: El Born, Lo Niu Guerrer, L’Embut, la Baldufa, El Mochuelo… Carnavales, fiestas humorísticas. El baile en los jardines del camino de Gracia (paseo de Gracia): Campos Eliseos, Prado Catalán, Zarzuela, Variedades, Novedades, Tívoli. Jardines de Euterpe con acuación de los Coros de Clavé. Bailes de Fiesta Mayor: Nuestra Señora del Carmen, Santos Abdón y Senén, San Antonio, San Domingo, San Poncio, San Poncio, San Roque, San Miguel, la Merced. Nuevos bailes el cancán, el minué, la mazurca… Flamenco, zarzuela. Cafés concierto, bares y buvettes… Les Set Portez, Les Eures, La Guayaba, El Paraíso, Els Quatre Gats, el Circo Español, Maison Dorée, Torino… El Paralelo (Español, Apolo, Condal, Talía, Cómico, Nuevo, Arnau, Bataclán, Molino) el Music Hall, el Cabaret. El Cuplé (Raquel Meller, Pilar Alonso, Mercedes Serós). Variedades: Bella Chelito. Bailes-Taxi: La Bombilla, el Pay-Pay, Ola Suerte Loca, La Giralda, La Criolla, etc) Tangópolis: Carlos Gardel, Enrique S. Didcépolo, Irusta-Fugazot-Demaré. Tes-dansants, la era del jazz, dancings… El Charleston, swing, etc. Campeonatos de resistencia: Olympia, Amaya, etc. La socialización de las salas de baile (1936-1939) Cantantes_ Carmelita Aubert, Rina Celi. Sales de Festa: Gran Price, La Paloma, La Cibeles… Discotecas: Planeta 2001, Trocadero, 1800, Bocaccio, Zeleste, Up & Down, Razzmataz… Ferran Aisa-Pàmpols (Barcelona, 11-3-2021)

Vida nocturna de Barcelona: Cuando la riqueza de codeaba con el hambre / Paco Villar / Ferran Aisa

Cuando la riqueza se codeaba con el hambre de Paco Villar... Ferran Aisa

Paco Villar (Barcelona, 1961) acaba de publicar Cuando la riqueza se codeaba con el hambre. Vida nocturna en la Barcelona de la postguerra (1939-1952), Ajuntament de Barcelona, 2020, 356 páginas. El libro gira en la tónica investigadora y descriptiva de la obra de Paco Villar, autor de libros como Historia y leyenda del Barrio Chino; Baños de mar; Barcelona, La ciudad de los cafés, La Criolla, la puerta dorada del Barrio Chino: etc. El autor describe con gran detalle la Barcelona de la postguerra a través de sus bares, restaurantes, salas de fiestas, cines, teatros, cabarets. El mundo subterráneo del Barrio Chino con la prostitución, los meublés, las casas de gomas y lavajes, la pequeña delincuencia y el estraperlo. Mientras por un lado la ciudad vive inmersa en la miseria absoluta, por otro los nuevos y viejos ricos gastan su dinero en nuevos centros de ocio para la burguesía. En los primeros capítulos del libro nos descubre aspectos mundanos de la vida nocturna en el Barrio Chino, la Rambla y el Paral·lel. En la segunda parte del libro nos introduce en la vida nocturna en la Barcelona burguesa del Eixample y la Diagonal. Por sus páginas aparece el Bar Pastís, el Teatro Circo Barcelonés, Bar Edén, Covadonga, Bodega Bohemia, La Marina, Palacio del Arte, Taverna dels Cantaires, Barcelona de Noche, Café León de Oro, el Colón, Principal Palacio, Los Caracoles, El Grill Room, El Charco de la Pava, Saratoga, el Apolo, la Cervecería Bohemia, Teatro Nuevo, Teatro Olimpia, El Salón Amaya, Café y Teatro Español, El Molino, El Cómico, etc. Numerosos artistas, transformistas, cómicos, vedettes, orquestas y grupos escénicos recorren teatros y salas de fiestas: los Vieneses, Raquel Meller, Rina Celi, Mary Merche, Bella Dorita, Maty Mont, Elsie Bayron, El Pescaílla, Salvador Dalí, Joséphine Baker, Carmen de Lirio, Bernard Hilda, Bonet de San Pedro, Alady, Mari Santpere, Antonio Machín, etc. Una vida nocturna descomunal en pleno apogeo del franquismo. La vida de ocio nocturna se expande hacia el Eixample, con la Bodega Andaluza del Hotel Colón, Can Rigat, la Maison Dorée, el Restaurant la Luna en la plaza Catalunya; Casa Llibre y la Parrilla del Ritz en la Gran Vía; el Shangai convertido en la Sala de Fiestas Boleto de la Rambla Catalunya; Emporium en la calle Muntaner; la Sala de Baile Metropolitano en la calle Consejo de Ciento; Night Club Río en la calle Floridablanca delante del Gran Price; etc. Espacios de lujo en la Diagonal (entonces Avenida del Generalísimo Franco) con locales como La Rosaleda, El Cortijo, California, Parellada, el cine Windson Palace, las terrazas de la plaza Calvo Sotelo (actual plaza Macià), la sala de Fiestas Lamoga, Cactus, Copacabana, etc. Todos ellos rebosantes en lujo y glamour en una época que la mayoría de barceloneses vivía precariamente. Tiempo de cartillas de racionamiento y de represión para las clases bajas, mientras que la burguesía y los vencedores de la guerra vivían a cuerpo de rey a base de la especulación, el estraperlo y la concomitancia con el franquismo. Ferran Aisa-Pàmpols Barcelona, 25-2-2021

Rafael Farga Pellicer / Manuel Vicente Izquierdo / Ferran Aisa

Rafael Farga Pellicer (1844-1890), precursor de l’anarquisme català i l’anarcosindicalisme ibèric Ferran Aisa

Manuel Vicente Izquierdo (Barcelona, 1954), Màster en Història Contemporània per la UAB i Catedràtic d’Ensenyament Secundar, és un dels principals especialistes en la història del moviment obrer del segle XIX. De les seves investigacions destaquen: Josep Llunas i Pujals (1852-1905), La Tramuntana i el lliure pensament radical català (1999); Els tipògrafs de la Academia. Forjadors de l’acratisme llibertari del segle XIX. Precursor de l’anarcosindicalisme del segle XX (2017) També ha estudiat l’Ateneu Català de la Classe Obrera i, entre altres, la biografia d’Eudald Canivell i Masbernat (1858-1928). El seu darrer llibre és una exhaustiva biografia d’un dels fundadors de la Internacional a Espanya, Rafael Farga Pellicer (1844-1890), Forjador de l’anarquisme català, publicat el 2020 per l’editorial tarragonina Lo Diable Gros. Manuel Vicente Izquierdo recupera de l’oblit a un dels personatges amb pes moral i organitzatiu del moviment obrer del segle XIX. Per primera vegada tenim una biografia completa de qui va ser un dels més significats organitzadors del moviment obrer català i espanyol des del moment en què es van promoure les societats obreres. A través de la seva participació activa podem resseguir l’evolució del republicanisme, el federalisme, la cooperació, l’ateneisme, l’anarquisme, l’internacionalisme..., com diu l’autor: L’objectiu d’aquesta biografia és recuperar de l’oblit un personatge fundacional del moviment obrer català, en general, i de l’anarcosindicalisme en particular. Rafael Farga Pellicer fou un home clau de la primera generació d’anarquistes, responsables de la introducció del nou ideal a l’Espanya del l´últim terç del segle XIX. Rafael (Antonio, Justo i Pastor) Farga Pellicer va néixer al número 13 del carrer de les Magdalenes de Barcelona el 12 d’agost de 1844, fill d’una família humil, el pare procedia de Guissona i la seva mare de Reus. La Barcelona d’aquell temps encara estava encerclada de muralles amb les indústries dins del casc antic. El capitalisme industrial es mostrava salvatge amb l’explotació dels treballadors (homes, dones i infants) amb unes horribles condicions de treball: llargues jornades laboral, salaris minsos, accidents laborals, inexistència de drets, etc. A aquestes mancances laborals hi havia que sumar-hi el problema de l’habitatge, l’analfabetisme i les malalties i pandèmies que patien en més força les classes populars. L’any que va néixer Farga Pellicer ho feia també el moviment cooperativista a Manchester que tanta influència tindria a Catalunya. En els primers anys de vida es produeixen a Barcelona la revolta de les selfactines, protesta dels teixidors contra les fàbriques de filatures que havien introduït aquestes màquines i contra l’atur forçós resultat de la mecanització. Les revoltes socials formen part de la història de la Barcelona del segle XIX, la lluita per l’associacionisme és reprimida pel govern, el 1855 es produeix l’execució pública del dirigent obrer Josep Barceló Cassadó, que rep el garrot vil davant de la porta de Sant Antoni. Rafael Farga Pellicer fou escolaritzat en primera ensenyança i després va continuar estudis a l’Escola de Mestres d’Obres, Aparelladors, Agrimensors i Directors de Camins Veïnals. Entre els seus companys hi havia el futur arquitecte Camil Oliveras que el 1876, a la tertúlia del Cafè Pelayo (Pelai cantonada Rambla) freqüentada també per Josep Llunas i Pujals, Simó Gómez, Salvador Pagès, Antoni Gaudí i Eudald Canivell, va presentar el projecte d’un monument commemoratiu dedicat a Bakunin que acabava de morir a Berna. La primera feina de Farga Pellicer fou a la impremta de la Llibreria Nacional i Estrangera de la Rambla de Santa Mònica, on també treballava el seu cosí Antonio Pellicer Peraire. L’any 1864 es va fer soci de l’Ateneu Català de la Classe Obrera, entitat que passarà de les idees progressistes al republicanisme i d’aquí a l’internacionalisme sota l’ègida de Farga Pellicer, Jaume Balasch o Ramon Lostau. El primers articles de Farga apareixen a El Obrero, publicació que serà clausurada per el general O’Donnell, n’és el temps en què té lloc el primer congrés obrer espanyol a Barcelona, poc després esclatarà la revolució de la Gloriosa. L’Ateneu Català de la Classe Obrera i les organitzacions del moviment obrer creixen amb l’impuls del republicans federals. L’octubre de 1868 es creà la Direcció General de les Societats Obreres de Barcelona, essent el seu primer secretari Rafael Farga Pellicer. La davallada del republicanisme federal entre la classe obrera va fer arrossegar els treballadors cap l’internacionalisme que s’acabava de fundar a Londres i que havia estat promogut a Espanya per l’emissari de Bakunin, Giuseppe Fanelli. Farga Pellicer esdevindrà un dels propagadors de l’Aliança de la Democràcia Socialista i de l’Associació Internacional del Treball. Des de les societats obreres de Barcelona impulsaran el juny de 1870 la celebració del Primer Congrés Obrer de la Regió Espanyola, que serà presidit per Farga Pellicer. El Congrés es va celebrar al Teatre Circ Barcelonès del carrer Montserrat, l’escenari va ser decorat per el pintor Josep Lluís Pellicer amb eines i emblemes de treball i un estendard vermell amb el lema: No más derechos sin deberes, no más deberes sin derechos. Farga Pellicer va fer un discurs de caràcter obrerista, va denunciar els Estats i va sentenciar el lema internacionalista: La emancipación de los trabajadores ha de ser obra de los trabajadores mismos. Manuel Vicente Izquierdo, diu: El paper de Rafael Farga Pellicer va ser cabdal en l’èxit del Congrés i la creació de la FRE. Va obrir el Congrés amb un discurs clarament internacionalista i anarquista, va formar part de la comissió que va redactar el dictamen sobre l’organització social dels treballadors, va presentar diverses proposicions que foren sempre aprovades i va estar pendent en tot moment del bon curs de les discussions i del compliment del reglament. Farga Pellicer, com a delegat de les societats obreres barcelonines va estar present a la vConferència de València, i en representació de la FRE als Congressos de l’AIT. Farga va mantenir correspondència amb Bakunin i amb altres militants internacionalistes. En els seus viatges per assistir als Congressos de l’AIT va conèixer Mijail Bakunin, James Guillaume, Adhémar Schwitzguébel i va mantenir bona relació amb els delegats espanyols Tomás González Morago, Nicolás Alonso Marselau, Anselmo Lorenzo. Els delegats espanyols van connectar amb Marx, Engels, Lafargue en els congressos celebrats a Londres i a La Haia i, posteriorment, a Sait-Imier, on es va produir la ruptura entre marxistes i anarquistes. El 1873 es va produir la proclamació de la Primera República Espanyola La Federación (15-2-1873) manifestava: La Internacional no se satisface con Nuevos cambios de forma; quiere la liquidación social completa, la libre federación universal de libres asociaciones obreras, y el triunfo de la Anarquía y del Colectivismo. Aquell mateix any assisteix al Congrés Antiautoritari de Ginebra. Un cop acabat el Congrés Farga Pellicer i García Viñas es traslladen a visitar Bakunin a Berna. Al seu retorn a Barcelona viurà la caiguda de la República i la repressió de la Internacional. La Federació fou reconstruïda en la clandestinitat i el 27 de juny de 1874 es reunia en Congrés Madrid. Farga va continuar formant part de la Comissió Federal de Barcelona conjuntament a Trinidad Soriano, Francesc Tomàs, José García Viñas, Josep Llunas i Pujals i altres. En aquest anys la Internacional rep l’impuls de la Comuna de París, aleshores una gran part del moviment obrer ja s’havia apartat del republicanisme i s’havia radicalitzat cap a l’anarquisme. Malgrat això una altra part del moviment obrer es decantà per el marxisme aconseguint el control de La Emancipación. El 1872 Farga Pellicer s’havia casar amb la seva cosina Petronila Pellicer Peraire, instal·lant-se en un pis al número 63 del carrer Carretes, fruit d’aquesta unió naixerien quatre fills: Perino (1873), Rosina (1874), Ònia (1878) i Ederio (1882). Al llarg dels següents anys Farga visqué a diversos pisos de la Ronda de Sant Antoni. Afeccionat a la música anava sovint al cinquè pis del Liceu a escoltar òperes. El 1878 va entrar a treballar com a gerent a la impremta La Academia, situada al número 90 de la Ronda Universitat de Barcelona, on van treballar la majoria dels dirigents àcrates de Barcelona, Manuel Vicente Izquierdo, els cita: Josep Llunas i Pujals, Anselmo Lorenzo, Antoni Pellicer, Eudald Canivell, Pere Esteve, Jaume Torrents Ros, Emili Hugas, Lluís Gil, Gaietà Oller o els germans Josep i Enric Vives. La impremta va editar periòdics d’una gran qualitat com La Tramontana, El Neógrafo, La Asociación, Acracia i El Productor. Farga Pellicer el 1881, davant la crisi que havia enfonsat a la FRE, va col·laborar en la creació de la FTRE que va realitzar una assemblea pública de treballadors el 20 de març de 1881 al Teatre Odeon i el mes de setembre un Congrés al Teatre Circ Barcelonès. Rafael Farga Pellicer, amb el pseudònim de Justo Pastor de Perico, va publicar Garibaldi: Historia liberal del siglo XIX, ideas, movimientos y Hombres importantes de 1789 a 1889, una monumental obra en dos volums de 2.395 pàgines, Manuel Vicente Izquierdo cita a Canivell per explicar que el llibre tingué de col·laboradors Antoni Pellicer, Anselmo Lorenzo i Josep Llunas i Pujals. El llibre és una crònica de les lluites socials del segle XIX, un homenatge a Giuseppe Garibaldi i a diversos teòrics de la revolució: Blanc, Fourier, Proudhon, Lassalle, Marx, Bakunin, Fanelli... A les darreres pàgines del llibre de Manuel Vicente Izquierdo hi ha publicades les notes biogràfiques fe Farga Pellicer escrites per el seu company de lluita Eudald Canivell i el tanca amb diversos textos internacionalistes i fins i tot una carta de Farga Pellicer dirigida a Bakunin. Rafael Farga Pellicer va morir el 14 d’agost de 1890, a causa del seu pas per les masmorres humides del Castell de Montjuïc patia reumatisme i tenia una salut molt delicada, Manuel Vicente Izquierdo, escriu: Sembla clar, doncs, que la seva mort prematura es degué a una insuficiència cardíaca, quan li faltaven només dos dies per complir quaranta-sis. Ferran Aisa-Pàmpols (Barcelona, 16 de gener de 2021)

Quemadura de Jorge Camacho / Reseña de Ferran Aisa

QUEMADURA POEMAS DE JORGE CAMACHO FERRAN AISA

Jorge Camacho Cordón (Zafra, 1966), poeta extremeño que reside en Madrid, escribe normalmente en castellano y en esperanto. Conocí a Jorge Camacho el verano del 2019 en el pueblo de Moguer (Huelva) durante los Encuentros de Voces del Extremo que se celebran en dicha localidad coordinados por el poeta Antonio Orihuela. Compartimos versos, vino, amistad, fraternidad, libertad… Jorge Camacho recitó en castellano y en esperanto en la Casa Natal de Juan Ramón Jiménez. La lengua universal del doctor Lázaro Zamenhof brilló en sus versos solidarios, no en vano este poeta ha publicado diversos libros de poesía en esperanto: Celakantoj (Celacantos, 2004), Saturno (2004), Eklipsas (Eclipsa, 2007), Koploj kaj filandroj (Coplas e hilarañas, 2009), La silika hakilo (El hacha de sílex, 2011), En la profundo (En lo hondo, 2013), Strangaj spikoj (Espigas extrañas, 2016), Palestino strangolata (Palestina estrangulada, 2016) y Brulvunde (Como una quemadura, 2017). También se pueden leer sus versos en esperanto en dos antologías colectivas Ibere libere (En Iberia, en libertad, 1993) y Nova mondo en niaj koroj (Un nuevo mundo en nuestros corazones, 2016). Recientemente recibí Palestina estrangulada publicada por el entusiasta Jordi Maíz Chacón que, desde la Sierra de Tramontana (Mallorca), edita sin parar autores realmente interesantes como es el caso de Jorge Camacho. El escritor Santiago Alba Rico, en el prólogo de Palestina estrangulada, reflexiona sobre la obra poética comprometida de nuestro autor: <<…Y sin embargo Jorge Camacho lleva años atreviéndose a afrontar poéticamente está rutinaria y radical contrapoesía israelí. El libro que el lector tiene entre sus manos recoge una selección de los poemas en los que Camacho ha ido encajando ‒y desnudando‒ los sucesivos “gestos máximos” de degradación que acompañan desde hace 78 años la Ocupación de la “Palestina Estrangulada”. La poesía sirve, lo digo siempre, para devolver la vista a los videntes, milagro que ni los médicos pueden lograr. Sirve para que lo bello se vuelva bello, lo rojo se vuelva definitivamente intolerable. (…) Bendita poesía capaz ‒sólo ella‒ de maldecir a los malditos.>> Jorge Camacho con sus versos nos describe la desgarrada historia de Palestina, nación ocupada, tierra estrangulada. En el poema Palestina, dice: <> Siguiendo este mismo afán poético Camacho nos brinda ahora un nuevo grito telúrico bajo el título de Quemadura (Ediciones Vitruvio, Madrid, 2020). Un libro de 242 páginas, tamaño cuarto, donde el autor recoge una gran parte de su obra poética en más de doscientos poemas. A través de sus versos encontramos autobiografía, vida social, sexo, amistad, pensamiento, puntos de vista, filosofía, etcétera. En definitiva, sus versos son actuales, concienciadores, corrosivos, tiernos, contemporáneos, históricos. Son temas diversos, caminos iniciáticos, viajes con retorno. Quemadura es sin duda un magnífico libro de poesía, una obra que podría catalogarse de antológica, casi una primera obra completa, pero el autor es joven y está en plenitud creativa y todavía seguirá ofreciéndonos nuevos versos. Jorge Camacho ha sabido lidiar con la lírica ofreciéndonos con Quemadura unos versos realmente impactantes tanto en lengua castellana como en esperanto. Camacho ha viajado por diversos lugares del mundo, pero ahora en el poema “Pasajeros” nos dice que lo que más le motiva es viajar en autobús y asomado por la ventana ver los recoletos espacios de su barrio: Ahora que viaja todo el mundo / sólo busco el paisaje de otros cuerpos. / No hay lugar que requiera mi presencia. El apunte de denuncia histórica nos lleva a 1945 cuando los yanquis lanzaron dos bombas atómicas sobre Hiroshima y Nagasaki. Aniversarios cotidianos que nos recuerdan el salvajismo de la humanidad. El poeta se pregunta por qué lanzaron dicha bomba cuando Japón ya estaba derrotado: Herida abierta aún en la conciencia / no sólo de Japón sino del mundo entero / (quizá también en la conciencia elástica, ejemplar / de algunos yanquis de hoy?) El poeta se dirige a los jóvenes y les hace saber que ellos no son el futuro: La elasticidad, la energía y los espejismos juveniles / los conozco bien, los experimenté o, al menos, los recuerdo, / pero el único futuro se llama vejez. / Jóvenes, no os engañéis: vosotros sois el pasado. En su arte poética encontramos la rima, el ritmo, el paisaje de una palabra cosmética, imágenes, conceptos, comparaciones y contrastes; así en la esencia: la poesía es / lo que queda. Jorge Camacho se nos muestra poeta de vanguardia, artista, a través del poema “el hacha de sílex”, caligrama en forma de globo aerostático. Otro caligrama lleva por nombre “el huevo”, precisamente las palabras forman con los versos la imagen de un huevo. El poema lleva una postdata: Escribir un caligrama / como un huevo ya lo hizo / el griego Simias de Rodas / hace veinticinco siglos. Y se nos vuelve filósofo en el poema “Universo”, el poeta reflexiona: el universo / es mudo / el universo, / el cosmos / el todo, / de los cúmulos de galaxias a las partículas subatómicas / calla ante nosotros, los seres humanos, / no con el silencio terco y pertinaz / de una persona que cierra la boca con firmeza para no decir nada / por el motivo más noble, canalla o sencillo, / sino con el de una piedra / el universo / mudo / como una piedra La conciencia crítica también forma parte de los versos de Camacho como en él titulado “el dinero” donde nos recuerda que desde que se inventó el dinero todo los entendemos con lenguaje monetario, es decir todo tiene un precio: campos y casas, / cuerpos y cópulas, / hablas, imágenes, / crímenes, muertes / (de seda o sílex), / proles y dioses, / sueños, verdades, / cosas y causas / nunca más únicos: / todo es moneda / mundo, cuanto más dinerario / más demoniaco. El poeta nos narra la naturaleza de la tierra con su flora y su fauna, las sombras y los lamentos, los vientos: nuestra indiferente interficie / con el universo incandescente. A Marta le dice que, según Confucio, la vida sólo empieza a los 70, y le recuerda a la joven muchacha de 18 años que se lo tome con paciencia: que no llegarás más pronto / por mucha prisa que tengas. En el poema “Windsor” el poeta confiesa que llegó a Madrid con sólo 9 años tras los pasos de su padre Anastasio que como jefe de obras emigró a la gran ciudad para trabajar en la construcción del rascacielos Windsor. Seis años después de la muerte de su padre el rascacielos ardió: En aquel trance me pareció oportuno / que el Windsor se volviera pira, humo, ceniza, / que las personas vivamos más / que estos modernos edificios. El poeta meditó esta situación poética en el barrio Asakuka de Toquio y pensó que existe sólo una eternidad: la de las estatuas, masstabas, lápidas y epitafios. En el poema “Barcelona o Madrid” Camacho se pregunta o mejor dicho se contesta que él podría vivir en Barcelona, ver Madrid y París y Pequín en las noticias, no cruzarse con otras gentes de las que ahora se cruza en el Metro en la Puerta del Sol, el poeta sentencia: Pero vivo en Madrid. Aquí me encuentro / de visita unos días. Luego vuelvo / a lugares, rutinas, individuos / en los que me entretengo cada día / y que, de haber ido las cosas de otra forma, / podrían no ser nada, ni un recuerdo. El poeta regresa a su ciudad convertida en un “espectáculo” donde se cruza con miles de personas. El poeta camina desde el barrio de Tetuán hasta la Latina o Lavapiés, por donde deambulan tantos desconocidos para él: Entre siete mil millones de individuos / que somos, / a alguien tendría que conocer, ¿no crees? Entre los más de doscientos poemas destaca la fluidez lírica de la mayoría de ellos, algunos son crónicas, otros son narraciones. A más de los poemas citados son muchos otros los que destacaría de este poemario: “Nuestro padre”, “Un gran peso”, “Edimburgo”, “Madrid 2018”, “La hoguera”, “Lucidez concluyente”, “Guillermo en el refugio”, etc. Aparte hay que citar también los poemas escritos en esperanto, uno de ellos lleva por título “Malbene” (Malditas) en que arremete contras las banderas, las naciones, las fronteras, los reyes, los papas, los amos… Un poema de la conciencia crítica de Voces del Extremo; como escribió el poeta catalán Joan Salvat-Papasseit: “No me alistaré bajo ninguna bandera, son el claro distintivo de la opresión”; por su parte Jorge Camacho dice: Malditas las banderas, esos trapos / símbolos del odio y la ignorancia! Ferran Aisa-Pàmpols (Barcelona, 16 de diciembre de 2020) Para más información: https://nuevoateneoonline.com/products/quemadura-de-jorge-camacho-2

Francesc Layret - Ferran Aisa

LA BARANA DEL VENT

LAYRET, CENTENARI D’UN ASSESSINAT

FERRAN AISA

 

Francesc Layret i Foix, va néixer al carrer Sant Pau, 6,  de Barcelona, el 10 de juliol de 1880 en el si d’una família burgesa decantada cap a les idees republicanes. La bona situació econòmica familiar va propiciar que Layret pogués estudiar les carreres de dret i filosofia i lletres. En plena joventut va ser un dels fundadors de l’Associació Escolar Republicana conjuntament a Lluís Companys i altres estudiants progressistes. El 1902 els components d’aquesta associació van participar en la fundació de l’Ateneu Enciclopèdic Popular. Layret va arribar a ser president d’aquesta prestigiosa entitat cultural. La seva carrera política va estar marcada per la progressia lliberal a través de diversos partits republicans. Layret va participar en el moviment de Solidaritat Catalana. El 1906 fou elegit regidor de l’Ajuntament de Barcelona i, més endavant, Diputat a Corts per Sabadell. La seva trajectòria política i la seva popularitat en els mitjans obrers li van fer crear una imatge de polític honrat. Layret col·laborà en els diaris El Poble Català i La Lucha, on va escriure articles de gran transcendència lligats als conflictes socials i polítics d’aquells moments. Són anys de grans esdeveniments mundials com la Gran Guerra, la revolució soviètica i la força de l’anarcosindicalisme a Catalunya. Temps de moviments vaguístics com el de la Canadenca que aconseguirà la jornada laboral de les vuit hores. La lluita social comporta la detenció de nombrosos sindicalistes. Els comitès pro presos no donaven l’abast a l’hora de fer campanyes solidàries o festivals benèfics als teatres del Paral·lel per recaptar fons. Els socors als detinguts es feia extensible a la seva família i, entre altres coses, cercaven ajuda per la defensa penal. L’advocat escollit per la CNT catalana fou Francesc Layret, el qual acceptava col·laborar en la defensa dels sindicalistes sense cobrar pels seus serveis. A l’oficina de Layret treballaven els advocats Joan Casanovas i Lluís Companys, que assistien regularment als judicis en defensa dels treballadors. Layret acudia diàriament a la Model per assabentar-se de la situació dels presoners, ho feia recolzat en unes crosses, doncs era paralític des de la infància. A la repressió governamental cal afegir-hi l’aparició del Sindicat Lliure i de pistolers a sou de la patronal. El 30 de novembre a les set de la tarda, Layret s’havia citat amb l’alcalde de Barcelona Martínez Domingo perquè intercedís per la llibertat del regidor municipal. Malauradament, aquesta reunió no s’arribaria a produir mai... Els presos van començar a ser distribuïts fora de Barcelona: uns foren enviats a Fernando Poo, a la colònia de la Guinea Espanyola; altres a diversos penals espanyols i encara van quedar sindicalistes tancats a la Model i al castell de Montjuïc. Les cordades de presos eren una realitat en aquella Barcelona grisa i trista de l’any 1920. El general Martínez Anido, veritable virrei de Barcelona, va decidir enviar trenta-quatre destacats cenetistes a la fortalesa-presó de la Mola (Maó), entre els quals hi havia els amics de Layret Salvador Seguí i Lluís Companys. La notícia del trasllat a Maó va córrer com la pólvora per la ciutat... Francesc Layret va sortir de casa seva cap a les sis de la tarda, al carrer Balmes, 26, per anar a protestar davant del governador civil pel trasllat dels detinguts, però al carrer l’estaven esperant uns pistolers a sou de la patronal per matar-lo. L’advocat republicà va caure ferit de mort al mig del carrer, al costat del seu portal, mentre anava a pujar a un taxi. La noticia de la seva mort va causar una gran indignació a Barcelona, sobre tot a les barriades obreres. El seu enterrament fou multitudinari, davant la protesta obrera la policia va carregar contra els assistents. Al dia següent la CNT declarava vaga general a tots els rams de la indústria a Barcelona i a Sabadell. La capital catalana viuria uns terribles anys marcats pel pistolerisme...

 Ferran Aisa-Pàmpols

(Barclona, 30 de novembre de 2020