Caiguda de Barcelna / els últims dies

75è ANIVERSARI DE LA CAIGUDA DE BARCELONA

LA HIPOTÈTICA DEFENSA DE BARCELONA (DIES 21-25 DE GENER DE 1939)

FERRAN AISA

(Coberta llibre F. Aisa)

La crida a fer fortificacions i a convertir el Llobregat en el Manzanares no va tenir gaire èxit entre els barcelonins, Manuel Tagüeña, dirigent comunista i cap del XV Cos de l’Exèrcit republicà, afirma que només s’havien presentat mil voluntaris. Això era premonitori per una ciutat i per un Govern que no havia previst amb temps cap estratègia de defensa ni de retirada,tot s’hauria d’improvisar sobre la marxa en els dies següents. Des de meitats de gener les tropes franquistes mantenien una important línia d’avanç per les terres catalanes que anava de Ponts a Cervera en direcció a Tarragona. Sense pausa els pobles i viles catalanes van anar essent conquerits per les tropes feixistes. Com va escriure Zugazagoitia a les seves memòries, a partir del dia 15 de gener la situació de Barcelona estava amenaçada seriosament pels enemics, doncs els soldats de Franco s’havien situat per davant de les línies republicanes, principalment a Montserrat, així com la presa del Vendrell i Vilafranca. Barcelona estava a punt de quedar encerclada. L’Exèrcit republicà desfet encara esperava l’arribada de l’armament promès per Negrín. Un armament que no va arribar mai. El dia 21 les tropes franquistes ja havien sobrepassat les línies republicanes i avançaven cap a Barcelona des de la zona de Tarragona i des de les terres de ponent amb atacs a Vilanova i la Geltrú, Calaf, Igualada, Argençola, Santa Coloma de Queralt... 
La caiguda de la Barcelona republicana era qüestió de dies, però, la premsa, controlada pel Govern, continuava mantenint l’esperança en la victòria. Els dirigents de les organitzacions polítiques i sindicals també sortien a la palestra per inflar moral al poble. El President Lluís Companys va fer diverses intervencions per la ràdio cridant als catalans a defensar Catalunya, que fou reproduït per la premsa del 21 de gener: 

<<L’amor a la nostra terra ens fon en un destí i una ànima: ¡Catalunya! Davant nostre, no hi ha res català ni res espanyol. La defensa de la República espanyola ens uneix i enllaça amb vincles d’una intensitat minvada de glòria. (...) Catalans, germans meus: he volgut parlar al vostre enteniment i al vostre sentiment. ¡Amunt, tots els que portin dins l’amor a la pàtria! ¡Amunt, amb exaltació bèl·lica i voluntat inflexible! Un deure, un esforç, cada minut al servei de la victòria. ¡Amunt, el cor, i clavat els peus a terra! Hem d’ésser granit i de flama. Catalans: Al començar he recordat que aquestes paraules venen després de les que vaig pronunciar com una oració patriòtica, a l’aniversari de la mort de Francesc Macià. Avui, que havia de tornar-vos a parlar, he visitat també la seva tomba, en el petit turó de la muntanya que mira el blau del mar, i he posat un ram de flors sobre el marbre. Llavors he sentit, i fins i tot crec haver dit, així: “Descansa. No perturbaran el teu repòs. No arribaran aquí. ¡No profanaran el teu sepulcre! ¡Visca Catalunya! ¡Visca la República!>>

El president d’Euskadi José Antonio Aguirre també convocava als refugiats bascos a defensar Barcelona. També van parlar per la ràdio convocant als barcelonins a defensar la República els dirigents del partit comunista José Díaz i La Pasionaria. El dia 22 de gener la premsa de les organitzacions obreres, Treball i Solidaridad Obrera continuaven clamant a la població, perquè es preparés per resistir i per fortificar. L’òrgan de difusió del PSUC, deia: 
 <<Fortificar és assegurar la llibertat i la independència.>> I la seva editorial, sota el títol “Barcelona ha de salvar-se fora de la capital, manifestava: 

<<Els invasors segueixen furiosament la seva escomesa contra Catalunya. No es pot perdre ni un minut més per a posar totes les energies del poble català a contribució. (...) La fortificació ens ha de permetre afermar la resistència, estalviar sang del nostre poble, gastar l’enemic i batre’l aviat com tinguem creades les condicions. El poble català aplaudeix la decisió del nostre secretari general, camarada Comorera, de suspendre actualment tot allò superflu o no necessari avui per tal de dedicar les energies que s’hi gastaven a la tasca sagrada de tot Catalunya i que permetrà salvar el poble català i la República...>>

El diari confederal anuncia: <<Durante la semana que mañana comienza, se suspenderá la actividad comercial e industrial de Barcelona. Pueden inscribirse como voluntarias para los trabajos de fortificiación las mujeres de 18 a 40 años>>.
La FAI llançava un comunicat dirigit al poble, als seus militants i al moviment llibertari, convocant-los a fortificar i a constituir batallons per a la defensa de la ciutat. Fins i tot anunciaven la constitució d’una Comissió Organitzadora integrada per destacats militants anarquistes, entre els quals hi havia Abad de Santillán i Frederica Montseny. Però, en aquells moments, malgrat les propagandes entusiastes, l’entusiasme, precisament, no era el factor habitual dels barcelonins, ni tan sols dels militants llibertaris. Ni un miracle hagués produït, a aquelles hores de la història, una onada d’entusiasme popular. El cansament, el desencís, la desconfiança i la impotència formaven part de la quotidianitat descoratjadora d’aquells dies...
Malgrat que el general Rojo, cap de l’Estat Major, havia preparat un pla d’organització defensiva de Barcelona que no va prosperar, doncs, els restes de l’Exèrcit de l’Ebre i de l’Exèrcit de l’Est només van poder aguantar l’envestida de les tropes franquistes el temps suficient per permetre que l’allau de persones civils i militars que fugien de Barcelona i altres poblacions poguessin passar a França.
El lema de l’anomenat Govern de la victòria “Resistir es  vencer” es continuava propagant per tots els mitjans. El cap del consell de Ministres amb la seva posició estratègica esperava ajornar la caiguda de Barcelona, doncs, en l’ambient, es preveia que aviat esclataria una guerra a nivell europeu. Però la guerra espanyola ja estava massa gastada i les tropes republicanes de derrota en derrota anaven cap el caos. La guerra europea no va començar fins el setembre del 1939 després de la invasió de l’Alemanya nazi de Polònia. 
El dilluns 23 de gener el Govern de la República declarava l’Estat de Guerra a tot el territori lleial i també anunciava que mantindria la seva residència a Barcelona, però,  precisament, aquell vespre, sortia de la ciutat cap a les comarques de Girona. El dia 24 sortia per darrera vegada La Humanitat, i encara afirmava: <<Es resisteix bravament en el front de Catalunya, l’enemic sofreix pèrdues quantioses>>. 
Però a sotovoce arribava el comentari real de la marxa de les operacions militat... L’enemic ja era a les portes de Barcelona, quan els responsables del Govern de la Generalitat ja no hi eren dins d’ella. El dimarts dia 23 s’havien reunit al Palau de la Generalitat els principals dirigents d’ERC i, davant l’imminent entrada dels franquistes a Barcelona, havien decidit sortir de la ciutat. Negrín s’havia entrevistat per telèfon amb Companys per comunicar-li que, en vista de la situació militar, s’havia d’evacuar la capital catalana. El president de la Generalitat s’hi reuní amb els consellers per posar en marxa l’operatiu de l’evacuació... 
El general Vicente Rojo, en el seu llibre España heroica, afirma que el pla de defensa de Barcelona va fracassar, perquè no hi havia prou armament i també perquè la guarnició abandonava els seus llocs. La defensa de la ciutat va tenir un altre entrebanc amb la substitució fulminant del general Hernández Sarabia pel general Brandaris, que no va arribar a prendre posició del càrrec. Per una altra banda, l’ex-conselller de la Generalitat i membre de la FAI Diego Abad de Santillán, a Porqué perdimos la guerra?, manifesta: 

<<En dos años de predominio comunista y republicano, lo único que se se ha logrado fue hacer mayor el éxodo, pero está vez, no hacia el enemigo, como en septiembre de 1936, sino hacia la frontera que se había imaginado la tierra de promisión, juzgando falsamente también que al llegar a Francia habrían terminado todos los horrores, sinsabores y privaciones de una guerra que no se sabía ya que objetivo perseguía, y que ventajas podría reportar al pueblo soportarlas con lágrimas y sangre>>

Josep M. Poblet, a Vida i mort de Lluís Companys, escriu: 

<<La Generalitat va organitzar de la més bona manera possible l’evacuació precipitada que les circumstancies imposaven, no solament dels elements polítics, sinó també dels homes de ciència, escriptors i literats que havien estat lleials al Govern de Catalunya. Situats ja prop de la frontera es trobaven, però, encara, amb la resistència del lliurament de passaports, malgrat el zel desplegat en aquest sentit pel sotssecretari d’Estat, Josep Quero Morales. I àdhuc amb el SIM, o la policia del Govern central, que anava empaitant els presumptes soldats que, segons disposicions de feia poques hores, havien d’incorporar-se a l’Exèrcit. Companys estava desfet per tanta desventura i davant tanta incomprensió. A darrera hora de la nit del 23 de gener, quan el personal de les conselleries ja havia pres la ruta de les terres gironines, va sortir del seu domicili amb l’única companyia de Josep Andreu, el president de l’Audiència i del Tribunal de Cassació, camí de Sant Hilari de Sacalm i el castell de Montsonís. Va pretendre de romandre sol en el seu dolor, allunya de secretaris i de personal addicte. Tothom s’havia dirigit cap a Olot, Girona, Figueres, i el castell de la petita vila, quieta i tranquil·la, durant vint-i-quatre o quaranta-vuit hores, li havia d’ésser un sedant. Abans de deixar Barcelona, en una mena de ruta sentimental, va demanar al xofer que passés per la Rambla. I de la Rambla, que enfilés el carrer Ferran i la plaça de la República. En ésser davant el Palau de la Generalitat va prémer la mà d’Andreu, corprès i amb els ulls humits, nerviós i ple d’emoció, mentre el cotxe deixava la històrica plaça, escenari de tantes hores de triomf i de desfetes, i va emprendre la direcció cap a la comarca de les Guilleries...>>. 

Al dia següent eren centenars de milers les persones que a peu i en tota mena de transport sortien carregats de paquets –que anirien deixant pel camí- de Barcelona cap al nord de Catalunya. Era l’inici de l’èxode humà més important del segle XX, tal vegada el més important de la història de la humanitat. Uns dies abans els organismes internacionals havien proposat a Franco la creació d’una espai neutral a la zona dels Pirineus. El Govern de Burgos no va tenir cap gest humanitari, el triomf el volia total... 


FERRAN AISA-PÀMPOLS
(Fragment del capítol "La caiguda de Barcelona" del llibre de Ferran Aisa, República, guerra i revolució. L'Ajuntament de Barcelona, 1931-1939, Editorial Base i Ajuntamenbt de Barcelona. Barcelona, 2009.