 |
| (Cartell de l'acte a la Biblioteca Gòtic-Andreu NIn) |
LA BARCELONA DE GEORGE ORWELL
FERRAN AISA
George Orwell, pseudònim d’Eric Arthur Blair (Motihari-Bengala, 1903-Londres,1950), va destacar com autor d’obres com Homenatge a Catalunya (1938), Granja Animal (1945), i, entre altres, 1984 (1949). Totes aquestes obres han esdevingut clàssiques. Homenatge a Catalunya no solament és un homenatge a la Catalunya revolucionària, sinó també un crit d’alerta contra les manipulacions del comunisme-estalisnista. Tal vegada sinó hagués viscut in situ les vicissituds de la Guerra Civil Espanyola amb tot el maniqueisme del estalinisme no hi hagués tingut prous elements per escriure Granja Animal i fins i tot1984, doncs són dos obres de denuncia contra l'abús de porder i les dictadures.
Orwell va començar a escriure Homage to Catalonia poc després dels Fets de Maig de 1937 i el llibre va ser publicat a Londres l’any 1938. Per tant l’assaig era una visió en calent dels esdeveniments que s’havien viscut a Espanya entre el juliol de 1936 i el juny de 1937, és a dir, entre el temps de la revolució i el de la contrarevolució. Homenatge a Catalunya tal vegada és un dels millors llibres que s’han escrit sobre la guerra civil, sobretot per la sinceritat del seu autor alhora de descriure els fets revolucionaris i contrarevolucionaris, esbrinats des d’una òptica tant de crònica com de testimoni. L’assaig d’Orwell manté un esperit romàntic de la revolució i ens parla de les milícies del POUM i de la vida quotidiana barcelonina. Però, a la vegada, també és desmistificador, aclaridor i crític del moment revolucionari en què s’hi va trobar immers. Orwell ofereix al lector una visió molt diferent de la realitat d’aquella Catalunya revolucionària, que els historiadors del poder (lliberals i marxistes ortodoxos) han volgut sempre amagar, negant fins i tot que hagués hagut una revolució l’any 1936. El mateix Orwell en la seva arribada a Barcelona s’havia estranyat de veure en marxa una revolució, que la premsa internacional, sobretot l’anglesa havia amagat:
<<Això obeïa –deia Orwell- a diverses raons. Per començar, la premsa filofeixista feia circular grans exageracions sobre les atrocitats republicanes, i els propagandistes ben intencionats creien indubtablement que ajudaven el Govern espanyol negant que s’havia “tornat roja”. Però la raó principal era aquesta: que, excepte els petits grups revolucionaris que existeixen en tots els països, el món en pes estava decidit a impedir la revolució a Espanya. En particular el Partit Comunista, amb la Rússia soviètica darrera, s’havia inclinat amb tot el seu pes en contra de la revolució. La tesi comunista era que la revolució, en aquells moments, seria fatal i que, a Espanya, no era pas el control obrer que calia aspirar, sinó a la democràcia burgesa. Gairebé no cal dir per què l’opinió capitalista “lliberal” adoptà la mateixa actitud. A Espanya hi havia copioses inversions estrangeres. La Barcelona Traction Company, per exemple, representava deu milions de capital anglès; i mentrestant els sindicats s’havien apoderat de tot el transport a Catalunya. Si la revolució progressava, no hi hauria compensació, o molt poca; si prevalia la república capitalista, les inversions estrangeres no correrien perill. I, puix que calia esclafar la revolució, una manera de simplificar extraordinàriament les coses consistia a fer veure que no s’havia produït cap revolució.>>
Naturalment els fets dels primeres setmanes i mesos desmentien aquesta visió de la premsa anglesa. Malgrat que a Barcelona (ni a Catalunya) s’havia declarat el comunisme llibertari la situació era molt diferent de la que havia abans del 19 de juliol. Els obrers havien col·lectivitzat, les fàbriques, la indústria gastronòmica (Hotels, cafès, bars, restaurants, etc), els transports públics (tramvies, autobusos, metro, taxi), els espectacles públics (teatres, cines, sales de ball, estudis cinema, camps d’esports), serveis públics (llum, aigua, gas i electricitat), sanitat, etc. S’havien format les primeres columnes de milicians que sortiren cap el front d’Aragó a conquerir Saragossa. En lloc de policia s’havia creat les Patrulles de Control, el comitès de proveïment, transport i sanitat i es va potenciar al màxim l’educació i la cultura. L’anarquista suís Albert Mining, a les seves memòries, escriu:
<<El 1 de septiembre de 1936 llegamos a Portbou, primera estación española. Allí hay hombres haciendo guardia y un se siente un poco emocionado al penetrar en este país extraño para nosotros. (...) El tren se para suavemente y allá nos vemos nosotros en el andén, donde reina una extraordinaria animación. Hombres con el fusil en la mano vigilan las puertas. Están vestidos con un “mono” , calzados con alpargatas negras y blancas y tocados de un simpático gorro rojo con las letras CNT-FAI (...) Se nos pregunta a qué partido político pertenecemos. Como nos reclamamos de organizaciones anarcosindicales, iremos con ellas. (...) Llegamos ante el cuartel de Pedralbes, rebautizado Bakunin por nuestros camaradas...>>
Per una altra banda el professor italià Camillo Berneri, el 9 d’octubre de 1936, escrivia al seu periòdic Guerra di Classe:
<<Guerra civil y revolución social no son en España sino dos aspectos de una realidad única: un país en marcha hacia un nuevo orden político y económico que, sin dictadura y contra el espíritu dictatorial, constituirá la premisa y las condiciones de desarrollo del colectivismo libertario. (...) Hemos encendido una antorcha y la entregaremos a vosotros: compañeros.>>
La revolució era una realitat que havia esclatat com a conseqüència de la irrupció obrera en la lluita contra els militars rebels. Entre el 19 i el 26 de juliol els carrers de Barcelona van viure la batalla entre les forces militars i els obrers i els guàrdies d’assalt. La victòria de les forces populars va desencadenar un trasbalsament de l’ordre establert: incendis d’Esglésies, venjances, assassinats i expropiacions. El dia 21 vençut l’exèrcit rebel Companys rebia a la plana major del Comitè de Defensa Confederal a la Generalitat i s’establien les bases de col·laboració entre la CNT-FAI i el govern de la Generalitat. Un dels primers acords fou la creació del Comitè Central de les Milícies Antifeixistes. La setmana següent els treballadors acudien a la feina i, després de realitzar assemblees obreres, la col·lectivitzaven. També en aquests primers compassos revolucionaris es creava el CENU (Consell de l’Escola Nova Unificada) i es posaven en marxa altres comitès: proveïment, sanitat, comunicacions i transport. La Barcelona a la que arriba Orwell encara està marcada per aquest esperit revolucionari, però ja no té l’empenta dels primers mesos, doncs l’aparell estatal s’ha començat a reconstruir i, per una altra banda, la premsa comunista i lliberal crítica els afanys col·lectivitzadors de la CNT i del POUM i també a les milícies d’aquestes dues organitzacions obreres. Tant la CNT com el POUM havien acceptat entrar a formar part del govern de la Generalitat i dels Ajuntament, a més l’organització confederal formava part del govern de la República amb quatre ministres.
George Orwell havia arribat a Barcelona, el desembre de 1936, amb la intenció d’escriure articles per a la premsa anglesa, però va creure més oportú allistar-se a les milícies, essent destinat a les del POUM. A la Caserna Lenin va entrar en contacte amb els milicians que s’estaven preparant per sortir a lluitar al Front d’Aragó:
<< Els anarquistes exercien encara –diu Orwell-, virtualment, el control de Catalunya i la revolució es trobava en plena marxa. Per als qui havien estat allà des dels primers moments, probablement ja el desembre o el gener era evident que el període revolucionari s’estava acabant; però, per qui venia directament d’Anglaterra, l’aspecte de Barcelona resultava espalmador i aclaparador. Era la primera vegada que em trobava en una ciutat on manava la classe obrera. Pràcticament tots els edificis importants havien estat ocupats pels treballadors i apareixien decorats amb banderes vermelles o amb la bandera vermella i negre dels anarquistes; les parets eren plenes de dibuixos amb la falç i el martell i de les inicials dels partits revolucionaris; gairebé totes les esglésies havien estat saquejades i les imatges cremades. Equips d’obrers es dedicaven a enderrocar sistemàticament els temples. Totes les botigues i cafès exhibien una inscripció fent constar que havien estat col·lectivitzats; fins i tot els enllustradors havien estat col·lectivitzats i s’havien pintat les caixes de vermell i negre. Els cambres i els dependents et miraven a la cara i et tractaven de tu a tu. Les locucions verbals de tipus servil havien desaparegut temporalment. Ningú no deia “senyor” o “don”, i ni tan sols “vostè”; tothom es tractava de “camarada” i de “tu”, i deia “Salut!” en comptes de “Bon dia”. (...) Al llarg de la Rambla, l’ampla artèria central de la ciutat, per on la multitud circulava constantment amunt i avall, bramaven els altaveus cants revolucionaris tot el dia i part de la nit. (...) En aparença era una ciutat on les classes riques havien deixat pràcticament d’existir. (...) Gairebé tothom portava roba de feina o granota blava o alguna variant de l’uniforme milicià.>>
L’homenatge de Catalunya d’Orwell és un tribut als marxistes revolucionaris del POUM, però sobretot simpatitza amb la forma com els llibertaris administren autogestionen la societat. Els anarquistes de la CNT-FAI, seguint els seus principis, havien modificat i desterrat l’ús de nombroses costums ancestrals de vassallatge, per una altra banda es posaven en pràctica les noves formes del contracte social, de l’amor lliure i de la socialització de la vida. Orwell narra també el seus dies de lluita passats a la primera línia de foc, els combats, les anècdotes, les hores mortes a les trinxeres, el fred, la fam, els permisos a Barcelona, les seves intencions infructuoses d’allistar-se a les milícies anarquistes, la seva generositat amb els camarades del POUM:
<<En la guerra de trinxeres –diu Orwell- hi ha cinc coses importants: la llenya, el menjar, el tabac, les espelmes i l’enemic. Aquell hivern, al front de Saragossa, l’ordre important d’aquestes cinc coses era justament el que he escrit; l’enemic en darrer lloc. Deixant de banda la nit, quan sempre era possible un atac per sorpresa, ningú no es preocupava per l’enemic. Els feixistes no eren sinó uns llunyans insectes negres, que de vegades vèiem saltironar d’ací i d’allà. La veritable preocupació dels dos exèrcits era la lluita contra el fred.>>
Barcelona als inicis de 1937 començava a fer canvis bruscos cap enrere, la maquinaria de l’Estat anava reconquerint i refent el vell ordre. Tot havia començat amb la supressió del Comitès Locals i la reconstrucció dels Ajuntaments, i això que aquests comptaven amb la participació de totes les forces polítiques i sindicals antifeixistes. El pacte de la CNT-FAI amb Companys i el Govern de la Generalitat, va significar l’entrada al poder dels anarquistes per primera vegada a la història. La CNT-FAI va entrar a formar part del Govern de la Generalitat amb quatre consellers, els mateixos que ERC, mentre que les altres forces (PSUC-UGT, POUM, ACR i UR) es repartien la resta de conselleries. Aquest mateix model s’habilità en la formació de tots els Ajuntament de Catalunya, els quals foren presidits gairebé a la par per l’ERC i per la CNT. L’organització confederal, a més, l’octubre de 1936 havia entrat a formar part amb quatre ministres al govern de la República que presidia Largo Caballero. Les contradiccions ideològiques dels anarquistes ajudarien, sense voler-ho, a potenciar la contrarevolució.
Un altre retrocés revolucionari fou la dissolució de les Patrulles de Control aleshores que es potenciava la guàrdia d’assalt i els carrabiners. També per aquesta època es va posar en marxa l’Exèrcit Popular que havia de substituir a les milícies de voluntaris creades el juliol de 1936 a través del Comitè Central de les Milícies Antifeixistes. En el camp econòmic els comunistes criticaven les col•lectivitzacions tant industrials com agrícoles, tot manifestant la seva proposta de guardar tots les forces a guanya r la guerra. Per la seva banda tant la CNT-FAI com el POUM manifestaven que la guerra i la revolució eren inseparables.
Aviat algunes indústries considerades fonamentals serien expropiades per la Generalitat o per la República com empreses d’interès per a la guerra. A l’Ajuntament de Barcelona aviat sorgiria el debat sobre la municipalització dels transports, mentre el PSUC era partidari de la intervenció municipal, ni la CNT-FAI, ni l’ERC ni el POUM van accedir a la proposta comunista. Els mesos anteriors als Fets de Maig eren realment esfereïdors pels revolucionaris com veien com la premsa comunista o liberal els atacava constantment, des de novembre de 1936 l’atac al POUM era una realitat que no es va aturar fins que van fer fora del govern de la Generalitat a Andreu Nin, conseller de Justícia. L’enfrontament entre cenetistes i ugetistes formava part del pa de cada dia amb una crispació que anà en augment fins a arribar als Fets de Maig de 1937. George Orwell, convertit en hístor com Xenofont, narra els esdeveniments dels Fets de Maig de 1937, i ho fa com si fons una concisa pel·lícula que vèiem passar en una gran pantalla. Orwell continua el seu assaig analitzant els per què dels successos de maig i quines eren les intencions dels qui van encendre la metxa a l’interrompre a la Telefònica de la plaça de Catalunya. George Orwell fou un dels pocs intel·lectuals que van venir a Espanya a lluitar contra el feixisme, que van veure clar que havia passat realment a la zona republicana. Homenatge a Catalunya és doncs un llibre essencial per conèixer una part important i decisiva de la història contemporània espanyola. Orwell narra el seu retorn a Barcelona després de tres mesos i mig al front, per tant ja era a finals d’abril quan arribava a l’Estació de França per passar uns dies de permís amb la seva dona que s’havia instal·lat a l’Hotel Continental de La Rambla. Orwell va notar ràpidament el canvi brusc i una atmosfera molt diferent de com era Barcelona quan hi va arribar des d’Anglaterra:
<<Tothom qui ha fet dues visites, amb un interval de mesos, a Barcelona durant la guerra ha pogut observar els canvis extraordinaris que s’hi produïren. I, cosa curiosa, si hi havia estat, primer el mes d’agost i després pel gener, o com jo, primer pel desembre i després per l’abril, tots deien el mateix: que l’atmosfera revolucionària s’havia esvaït.
És indubtable que a qualsevol que hagués estat allà per l’agost, quan la sang encara no era ben seca en els carrers i les milícies es trobaven aquarterades en els millors hotels, Barcelona, pel desembre, li devia haver semblat burgesa; per a mi, acabat d’arribar d’Anglaterra, era una ciutat d’obrers, en un grau superior al que jo mai hagués cregut possible. Ara la marea havia reculat. Tornava a ser una ciutat normal, una mica encongida i atrotinada per la guerra, però sense cap senyal exterior de predomini obrer.
El canvi en l’aspecte de les multituds era colpidor. L’uniforme de les milícies i les granotes blaves havien gairebé desaparegut, semblava que tothom portés els elegants vestits d’estiu que són especialitat dels sastres espanyols. Pertot arreu vèiem homes grassos, pròspers, dones elegants i cotxes de luxe. En teoria no hi havia cotxes particulars, però tothom que era “algú” semblava podria fruir del cotxe.
Els oficials del nou Exèrcit Popular, un tipus gairebé inexistent quan jo havia sortit de Barcelona, pul•lulaven en nombre sorprenent. (...) Els soldats portaven una mena de granota color de terra, molt aspra, mentre que els oficials lluïen un elegant uniforme caqui, amb la cintura ben cenyida, com l’uniforme dels oficials de l’Exèrcit Britànic, però encara més elegants. (...) Tot anant pel carrer em vaig adonar que la gent mirava amb astorament el nostre aspecte brut i espellifat. Naturalment, com tots els homes que han passat uns quants mesos al front, constituíem un espectacle lamentable. (...) Tots anàvem si fa no fa, i, per acabar-ho d’arrodonir, bruts i sense afaitar, de manera que no és estrany que la gent ens mirés. Però a mi em descoratjà una mica, i em va fer sospitar que en els darrers tres mesos devien haver passar coses estranyes.
Els primers dies que seguiren vaig descobrir, a través d’innumerables signes, que la meva primera impressió no havia estat errònia. Hi havia dos fets que eren la clau de tota la resta. L’un era que el poble –la població civil- havia perdut bona part del seu interès per la guerra; l’altre que la normal divisió de la societat en rics i pobres, classe alta i classe baixa, s’estava tornant a establir.>>
Orwell va viure els Fets de Maig en primera línia, primer sense saber que passava, però després donant-se compta que es tractava d’un complot estalista-liberal (PSUC-ERC) contra la revolució. Un atac en tota regla contra els anarquistes i sobretot contra l’organització més feble, el POUM. Orwell es va bellugar aquells dies de maig, entre l’Hotel Falcón, el Principal, el Cafè Moka i el terrat de l’Acadèmia de Ciències, a dalt de la Rambla. Des d’allí va ser testimoni de la lluita de barricada que es ca efectuar a la ciutat, i que, aparentment, va acabar en taules, però aviat es va veure que hi havia vencedors i vençuts. Per una banda la retirada de la CNT-FAI dels governs de la República i de la Generalitat, la dissolució del POUM; i per l’altra, l’auge del PSUC i del PCE als governs autonòmic i estatal i la presència del govern republicà a Catalunya. Mentre el govern català perdria atribucions a nivell de policia, d’exèrcit, etc. El nou govern republicà presidit per Juan Negrín es feia en el control d’interior, de defensa, de duanes i de la indústria de guerra. George Orwell, després dels fets, va retornar al front fins que el 22 de maig fou ferit i l’enviaren a la rereguarda. Barcelona ja no era la ciutat alegre i confiada on la revolució estava transformant la societat:
<<A Barcelona –escriu Orwell-, durant les darreres setmanes que hi vaig passar, hi havia en l’aire un ambient particularment desagradable, una atmosfera de sospita, de por, d’incertitud i d’odi mal dissimulat. Els fets de maig havien deixat efectes persistents. Amb la caiguda del govern d’en Largo Caballero, els comunistes havien assolit definitivament el poder, l’ordre interior havia estat confiat als ministres comunistes, i ningú no dubtava que esclafarien llurs rivals polítics a la primera oportunitat.>>
La persecució realitzada pels comunistas-estalinistas contra la gent del POUM i contra els militants anarquistes fou la tònica general dels mesos que van seguir els Fets de Maig. Intel·lectuals de la talla de l’anarquista italià Camillo Berneri o del marxista heterodox Kurt Landau foren assassinats. El mateix camí va seguir el principal líder del POUM Andreu Nin i tants i tants militants revolucionaris. George Orwell també va haver d’amagar-se i fugir de les urpes de la policia estalinista i, finalment, sortir d’Espanya per salvar la vida. De retorn a Anglaterra va començar a escriure el seu homenatge a la Catalunya revolucionària.
Ferran Aisa-Pàmpols
(Barcelona, 30 de gener de 2014)
No hay comentarios:
Publicar un comentario