26/1/12

Guerra Civil: Ocupació Barcelona (26-1-1939)


73 ANIVERSARI DE LA CAIGUDA DE BARCELONA

L’ocupació franquista de Barcelona (fragment del capítol del llibre de Ferran Aisa República, guerra i revolució. L'Ajuntament de Barcelona, 1931-1939, Base, Barcelona, 2009)





(Coberta llibre de Ferran Aisa)
Barcelona era ocupada entre les 4 i les 5 de la tarda del 26 de gener de 1939 sense cap mena d’oposició bèl·lica. La ciutat presentava un aspecte d’abandó, amb els carrers bruts i un agre olor a paper cremat. Els terribles bombardeigs dels darrers dies havien deixat immenses ferides a la ciutat. Molts edificis eren enrunats, alguns carrers estaven destroçats i al moll els vaixells estaven tocats de mort. La ciutat poruga també estava tocada de mort...
La ciutat fantasma esperava amb temença l’entrada de l’exèrcit vencedor que havia anunciat que l’“alliberaria” a sang i foc. Els ciutadans que no havien abandonat la ciutat espiaven els moviments del carrer darrera de les finestres. Els gairebé cent mil soldats de les tropes comandades pel general Yagüe van anar introduint-se a la ciutat vençuda. Conforme els soldats avançaven, cap el centre de Barcelona, l’estratègia militar i ideològica d’ocupació es posava en marxa amb l’assalt de les emissores de ràdio. Des de Ràdio Associació un alferes falangista llegí el primer comunicat confirmant la presa de la ciutat. Marià Manent, a El Vel de Maia, ho rememora: <<25 de gener. Poc abans de la una vibren fortament els vidres i se sent un bombardeig cap a Seva o Balenyà. A les tres sabem que ràdio Toulouse ha dit que els franquistes ocupen Vallvidrera i el Tibidabo. Viladrau és ple d’autos amb bandera: sembla que hi ha l’Estat Major de la brigada Lister. El matí era ben clar, però després surten núvols. El Canigó és tot assolellat sota les cortines horitzontals. Contemplo, des del llit estant, aquest cel dels últims dies de la guerra. 26 de gener. Sembla que no és cert que els franquistes hagin pres el Tibidabo; es remoreja que han ocupat algunes cotes de Vallvidrera i darrera de Sant Pere Màrtir, que són a Esplugues i amenacen Terrassa i Sabadell. Em quedo al llit, encara molt refredat. Rellegeixo l’assaig de Pickman sobre Rilke. Ha vingut un veí i ens ha dit que aquesta tarda les tropes franquistes han entrat a Barcelona. Després ve l’avi del poble i ens ho confirma. A les dues, un que tenia connectada l’emissora de Ràdio Barcelona ha sentit sobtadament uns grans crits de ¡Catalanes! ¡Españoles!... Era un alferes, i ha dit que acabava d’entrar a Barcelona i tenia el seu regiment a baix. Després s’ha sentit una cridòria formidable. Diu que han entrat sense lluita...>>.
Els franquistes ràpidament ocupen les seus dels organismes oficials del Govern, la Generalitat i l’Ajuntament. El primer comunicat de l’ocupació serà radiat poc després i el dia següent publicat per La Vanguardia:  <<A las cuatro y media de la tarde del día de hoy han sido tomadas la Generalidad y el Ayuntamiento por el capitán de la Legión, Víctor Felipe Martínez. Día glororioso para España. ¡Arriba España! ¡Viva Franco!>>.
Alfred Pérez Bastarda i Víctor Scholz, a El Govern de la Ciutat, 1240-1986, afirmen: <<A l’Ajuntament quedaren tan sols dues o tres persones, una d’elles Francecs Serinyà, que tingué la trista missió de traspassar, per no dir lliurar per força, l’Alcaldia de Barcelona a l’Exèrcit vencedor>>. El funcionari municipal Francesc Serinyà i Zarauz ocupava el càrrec de cap interí del departament de Proveïments de l’Ajuntament.
Els franquistes van prendre possessió de l’alcaldia: <<En virtud de la liberación de Barcelona por las tropas que acaudilla el glorioso Generalisimo Franco, el dia 26 del corriente año se tomó posesión del Ayuntamiento de Barcelona el Capitán de la Legión del Cuerpo del Ejército Marroquí, don Víctor Felipe Martínez, levantándose la siguiente acta: “A las cuatro y media del día hoy han sido tomados la Generalidad y el Ayuntamiento por el Capitán de la Legión, Víctor Felipe Martínez. Barcelona, 26 de enero de 1939, III Año Triunfal. Actuan com testigos, Rafael García Aroca, Miguel Vergés Oller y José Suñé; como secretario José Rueda”. De la Secretaria Tècnica se encargó el señor don Luis Benitez de Lugo, conforme aparece en un certificado que se libró al efecto, y que dice así: “Para que conste en el día de hoy 26 de enero de 1939, III año Triunfal, me posesiono de la Secretaria Técnica de este Ayuntamiento, según se me tiene ordenado por el ilustrisimo señor Auditor de Guerra del Ejército de ocupación, como oficial primero honorífico del Cuerpo Jurídico Militar en el servicio de restablecimiento civil de la vida de los pueblos liberados, encargándome de la regencia provisional en este Ayuntamiento, por incorporarse el Capitán, señor don Víctor Felipe Martínez, a su destino. Luis Benites de Lugo”>>.
Les tropes que anaven ocupant la ciutat i les seves barriades van rebre aviat les primeres mostres eufòriques d’una part de la població, que saludava amb el braç a la romana el pas dels seus “alliberadors” amb clams i visques. També molts curiosos van començar a sortir als principals carrers i avingudes de la ciutat, sobretot a la plaça de Catalunya i a la Rambla. Aquella tarda de l’ocupació de Barcelona era una "festa", sobretot o malgrat tot, per l’acabament de la penombra de la guerra. La postguerra, però, no seria gaire millor.
El poble aclamava als oficials i soldats amb clams a favor de l’Exèrcit, a Franco, a Crist Rei i a Espanya. Mentrestant les forces d’ocupació continuaven assaltant els locals dels organismes oficials, polítics, sindicals, culturals, diaris, etc. Al vespre del 26 de gener un grup de soldats i de falangistes van baixar pel carrer del Carme i es van aturar al número 30, seu de l’històric Ateneu Enciclopèdic Popular. L’escamot falangista que seguia el lema “Abajo la inteligencia” i “Viva la muerte”, va assaltar el local destruint-lo i llançant pel balcó, tal com explicà l’antic directiu de l’AEP Albert Pérez Baró, llibres i material de laboratori. Altres testimonis, els socis de l’Ateneu Fermí Tubau -porter de l’edifici- i Ramon Vagué Nin –veí del número 29-, recorden com enmig del carrer del Carme, soldats i falangistes van fer una foguera amb els llibres de la biblioteca de l’AEP. Tot plegat era per demostrar la seva força i també perquè servís a la població d’escarment. Era el mateix estil del Tercer Reich. Els vencedors imposaven als vençuts directament el terror, havia que humil•liar-los i atemorir-los. Els manuals de Hitler, Himler, Goering i Goebels eren els llibres de capçalera dels caps de les esquadres falangistes. Els atacs als centres culturals no era un altra cosa que un acte de barbàrie contra la civilització, una mostra de violència dels vencedors sobre els vençuts. Sí, el terror i la misèria del Tercer Reich a Barcelona... Tal vegada hagués fet falta un Bretch per dramatitzar els primers temps del franquisme a Barcelona.
L’AEP i les altres entitats culturals barcelonines catalanistes o d’esquerres ja no foren permeses fins quaranta anys més tard, però la majoria d’elles ja no tornarien a obrir mai més. El dia següent va tocar el torn de l’ocupació d’una entitat emblemàtica de la ciutat, l’Ateneu Barcelonès, però, aquesta vegada, no hi hagué el desori dels atacs als ateneus populars, casals d’Esquerra i ateneus llibertaris. L’Ateneu Barcelonès fou ocupat per una munió de falangistes dels anomenats “catalans de Burgos", entre els que hi havia Carlos Fages de Climent, Eloy Robusté i intel•lectuals falangistes de la revista Destino com Santiago Nadal, Ignacio Agustí, Carlos Sentís, Luys Santamarina i Juan Ramón Masoliver, un dels homes del cap de propaganda de FET i les JONS Dionisio Ridruejo, Els caps dels serveis d’ocupació de Barcelona, a través de la Jefatura Provincial de Propaganda de Falange Espanyola, va autoritzar l’actuació a l’Ateneu amb el fi de retornar-lo als ideals de la “Nueva España”. L’Ateneu Barcelonès reprendria molt aviat la seva activitat sota l’ègida de la camisa blava del falangisme. La Casa de la Cultura de la plaça de Catalunya seria ocupada per l’Exèrcit i convertida en el Casino Militar.
Darrere les tropes triomfals arribaven els policies, els caps de falange, els inquisidors de la nova Espanya. Un dels cossos que va arribar tot seguit  a Barcelona fou la Delegació d’Estat per la Recuperació de Documents, organisme que depenia del Ministeri que dirigia Serrano Suñer, que es van dedicar a recollir i expropiar a les institucions, a les entitats i a les cases particulars d’intel•lectuals: documents, fotografies, llibres, etc., que eren, posteriorment, enviats a Salamanca per a ésser investigats com a prova de delicte i d’obrir fitxes policíaques que servís per a la repressió política.

Ferran Aisa i Pàmpols

2 comentarios:

  1. sort que hi ha persones com tú que recuperen la memoria del pasat, perque no es tornin a repetir aquestes barbaritats en el present

    ResponderEliminar
  2. sento molt lo de la Conxa Perez, intentare fer un article pel diari del barri, ¿ potser voldrias fer' ho tú ? aqui ningú a dit res

    ResponderEliminar